La guerra de les províncies

La intenció del Govern espanyol de repartir per diferents zones del país els organismes públics de nova creació (ja ha renunciat a descentralitzar-ne alguns dels existents pel seu alt cost polític i econòmic) a fi de corregir les desigualtats entre unes províncies i d’altres que han fet que algunes caminin cap a la seva desertització completa ha provocat la reacció de la capital, que es creu amb el dret d’acaparar tot l’Estat i els seus beneficis. Res de repartir amb els altres. «L’Estat és nostre», ve a dir amb la seva reacció la presidenta de Madrid, l’esbombat patriotisme de la qual es veu que és només verbal, ja que li sembla malament que els seus compatriotes d’altres regions tinguin dret a viure també. I igual l’alcalde de Madrid, que la seva afirmació que la ciutat que governa és la millor aliada de l’Espanya buida hauria de figurar en l’antologia de la comèdia si no fos un exercici de cinisme insuportable. N’hi ha prou de sortir de Madrid per veure els beneficis que la capital aporta a les seves províncies limítrofes, convertides en deserts i en residències de cap de setmana per als madrilenys, perquè els seus habitants se n’han anat tots a Madrid per poder tenir una feina digna.

L’Agència Espacial Espanyola o la de Supervisió de la Intel·ligència Artificial són dos d’aquests organismes públics de nova creació que el Govern central pretén portar fora de Madrid per a disgust de les autoritats madrilenyes, que consideren que l’administració de l’Estat els pertany. Però el problema no acaba aquí. El problema continua perquè tant les autonomies com les províncies que les integren es disputen entre elles aquesta adjudicació en una mostra d’insolidaritat que fa que la de Madrid amb elles sembli normal. Com es resoldrà l’assumpte sembla difícil d’endevinar, però un imagina que acabarà passant com amb tot en aquest país: que al final primarà el poder polític i qui més poder tingui acabarà guanyant sense importar que sigui el just o no. Per començar, les condicions que el govern exigeix a les ciutats que aspiren a acollir els nous organismes ja són discriminatòries, ja que no totes les compleixen i no per culpa seva precisament. Si del que es tractava era de corregir les desigualtats entre províncies no es pot considerar les carències inconvenients, sinó al revés, i, si el que es pretén és descentralitzar recursos i funcionaris, no es pot deixar l’elecció en mans de les autonomies, amb una tendència a la centralització en molts casos més gran que la de Madrid, malgrat que la critiquin després.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Que la guerra ha començat ho demostren els enfrontaments que ja s’estan produint entre les diferents autonomies, fins i tot entre les que tenen governs del mateix signe ideològic com Andalusia i Madrid, i, dins de cada autonomia, entre les províncies i les ciutats que aspiren a rebre el mannà estatal, el que asseguri la seva prosperitat o, en molts casos, la seva supervivència mateixa. És el que té la insolidaritat, aquest càncer que s’ha propagat des de fa molt per tot Espanya amb les exigències d’uns i la claudicació d’altres, tot en nom de la governabilitat del país.