El rebot de les llistes d’espera

La situació és més suportable respecte a les llistes d’espera en les àrees considerades prioritàries, les que suposen un risc vital immediat, com la cardiologia i l’oncologia. En aquest segon, que el termini per ser intervingut per un diagnòstic de càncer hagi passat dels 16 dies als 21 és un retrocés innegable, però encara per sota dels objectius marcats pel Departament de Salut. Altres indicadors amaguen situacions que no haurien de ser normalitzades. L’increment de les esperes, respecte a l’any 2019, de 92 a 109 dies en el cas de la cirurgia cardíaca, de 75 a 94 dies en operacions de cataractes, de 87 a 143 dies per a pròtesis de maluc, de 110 a 161 per a pròtesis de genoll suposen un cost en dolor, pèrdua de qualitat de vida i incertesa a què avui posem cara. 

Fa ara just un any, la directora del CatSalut valorava positivament la recuperació de l’activitat i la reducció de les llistes d’espera una vegada superada la cinquena onada de la pandèmia. En aquell moment assenyalava un repte pendent i una necessitat indefugible, «anar a buscar novament» els pacients crònics o necessitats d’un control rutinari. Si l’increment de les llistes d’espera fos senzillament la conseqüència de la recuperació de la capacitat assistencial prèvia més la incorporació a unes llistes d’espera que no s’havien aconseguit alleugerir dels casos detectats per aquesta reactivació de la tasca preventiva, no sent menys greu ni dolorós per als afectats, sí que estaria més dins dels marges de l’esperable i gestionable.

Però hi ha prou motius per sospitar que aquesta tasca de recerca és encara lluny d’haver sigut efectiva. Molts dels factors que han fet molt més lax el control de l’estat de salut de la població segueixen vigents: les traves que suposa el desplaçament de l’atenció cara a cara a la no presencial, que dissuadeix potencials pacients que reboten davant un mur digital o s’acaben resignant a no ser atesos davant malalties que en principi semblen banals i la falta de mans en l’atenció primària (també per una falta de professionals disponibles que en els pròxims anys tot indica que s’agreujarà). Així doncs, a l’aparició de patologies que només s’han fet evidents quan els seus símptomes han arribat a ser aguts (en aquest sentit, tan preocupants són els retrats en les proves diagnòstiques com les llistes d’espera quirúrgiques) és molt possible que s’hi hagin de sumar moltes d’altres que continuen fora del radar del sistema sanitari.

Aquesta situació acaba castigant els usuaris de la sanitat pública i sent un incentiu perquè la part de la població que en pot assumir el cost es desviï cap a la sanitat privada. Una opció que ajuda a equilibrar les necessitats dels pacients i les capacitats del sistema, però que no pot acabar consolidant un doble nivell de satisfacció al dret bàsic a la salut. L’objectiu de destinar recursos extraordinaris per recuperar l’activitat traçat pels anteriors responsables de la conselleria ha de ser mantingut pel nou Govern (i els qui n’han sortit no tindrien per què desentendre’s de la necessitat de garantir la dotació per a això en els nous pressupostos de la Generalitat).