La consagració de la realitat

Vist des de fora l’amor no és cap misteri. En les eleccions de parella dels nostres amics i amigues podem observar errors i patrons que es repeteixen, però ens costa detectar-los en carn pròpia. M’imagino que per això des de temps remots disfrutem assistint com espectadors a comèdies i drames romàntics. Ens complau indagar des de fora en el que no aconseguim seqüenciar des de dins. Triomfin o fracassin els personatges de fantasia, compartim les seves decisions, ens identifiquem o no amb els seus valors, la ficció és l’única manera d’aprendre com els altres condueixen els seus sentiments. Ser testimonis de la intimitat aliena ens ajuda amb la pròpia.

Això pensava mentre veia la captivadora pel·lícula de Fernando Franco ‘La consagración de la primavera’ en què una jove de 18 anys vol aprendre sobre intimitat i, per superar les seves pors i condicionants, recorre a un altre jove, en aquest cas afectat per una discapacitat que li impedeix el moviment. És emocionant veure com s’ajuden mútuament sense saber-ho, perquè ella és poc expressiva en les seves motivacions, però sobretot em va commoure com el director i la seva coguionista Begoña Aróstegui retraten altres acostaments amorosos i fallits de la protagonista. És infreqüent veure a la pantalla homes que es comporten amb amabilitat i respecte amb les dones i més si són joves, per això és reconfortant veure com es poden retratar trobades sexuals sense recórrer a la violència ni a l’abús. Per fortuna així ens comportem en la vida real, amb poca traça, però sense maldat, però no en la ficció. 

Notícies relacionades

La creu de Sant Andreu

L’error convergent

En la ficció audiovisual, tan cara de produir, tan exigida de resultats econòmics i audiència, la necessitat d’una banda de crear conflictes dramàtics, per una altra de retratar l’excepcionalitat i no el que és comú i per fi les pressions de cadenes i productors per donar més intensitat a les escenes i les històries, ens porten a una sobreexplotació dels moments en què unes persones es comporten malament amb d’altres. L’audiovisual recorre cada vegada més a grans malvats i grans escarafalls per captar l’atenció i la butxaca de l’espectador. Per això és tan important trobar pel·lícules com ‘La consagración de la primavera’, que ens atrapa acostant-nos a la veritat de la intimitat aliena sense recórrer a la violència en cap de les seves formes. La vida és molt més petita de com ens la pinta la ficció i està bé que el cine ho certifiqui i ho legitimi als nostres ulls. ‘Tenéis que venir a verla’, de Jonás Trueba, és un altre exemple d’aquest cine en què ens retrobem amb què vam ser o què serem sense recórrer a personatges malvats ni afectacions artificioses.

Hi ha qui diu que l’amor és una habilitat, no un sentiment, i això és esperançador, perquè les habilitats s’adquireixen i s’entrenen, mentre que els sentiments semblen sorgir del no-res, d’un magma alhora nostre i aliè, un oceà antic en què naveguem o naufraguem sense saber gaire per què. Per descomptat no és així. Els nostres sentiments i emocions provenen de les nostres experiències i de les idees i opinions que ens conformem, de les nostres creences i valors. Per això és crucial que el cine i les sèries (que tantes vegades són l’únic vehicle per conèixer la intimitat aliena i influeixen en el nostre aprenentatge sentimental) no sempre recorrin a personatges que només volen el mal (en especial cap a les dones), sinó a gent que potser sigui matussera, però que no vol fer mal i mira l’altre des de la sorpresa i no del menyspreu. Perquè no només el mal sedueix les audiències, també ens agrada el bé. Tot i que sigui anar contra corrent.