Àgora | Article de Laia Pineda Rüegg i Laia Curcoll Vallès Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Tres evidències per a un nou compromís contra la pobresa infantil
El grup de nens i adolescents és el col·lectiu més afectat pel risc de pobresa i és greu, tenint en compte les conseqüències en el present i el futur dels nens que la pateixen
2017-spain-save the children-0009 /
Tres de cada 10 nens a la ciutat de Barcelona viuen en situació de pobresa. Tres de cada 10. A Barcelona. A la nostra ciutat. Això, com a mínim. Així ens ho indiquen les últimes estadístiques metropolitanes de condicions de vida (2020-2021). Però les estadístiques oficials sempre ens mostren una foto desfasada (les dades econòmiques són de l’any anterior al moment de l’enquesta (i fins que s’analitzen, passa un temps més). Per això fa falta que mirem amb atenció les dades de l’últim informe de Càritas i la Fundació Foessa (2022), que ens alerten que el risc d’exclusió ha pujat del 32,5% al 46,9% en el grup de nens (14,4% més). És a dir, que en el pitjor dels escenaris, no tres sinó quatre de cada 10 nens i nenes de la diòcesi de Barcelona estarien vivint en situació de pobresa o en risc d’exclusió. En qualsevol cas, xifra amunt, xifra avall, el que podem afirmar és que el grup de nens i adolescents és el col·lectiu més afectat pel risc de pobresa i és greu, tenint en compte les conseqüències en el present i el futur dels nens que la pateixen.
Davant aquest creixement preocupant de les desigualtats, hem de desplegar, i amb urgència, un nou compromís amb la infància. I, per si aquestes xifres no fossin prou alarmants, aportem tres evidències més que fonamenten aquesta urgència. La primera (que idealment ja no faria falta ni recordar) és que els nens tenen dret a créixer en unes condicions de vida adequades. Ho recullen múltiples lleis i plans nacionals, locals i internacionals, entre d’altres la Convenció dels Drets del Nen de les Nacions Unides. I és que les conseqüències de la pobresa infantil van molt més enllà de la infància: els nens i nenes que creixen en pobresa tenen pitjors resultats acadèmics, pitjors trajectòries laborals, nivells de renda més baixos quan són adults i pitjor salut mental, tant en la infància com en l’edat adulta. És a dir, créixer en pobresa durant la infància predisposa a viure en pobresa com a persona adulta. És el cicle de reproducció intergeneracional de la pobresa que, a més, erosiona la cohesió social del conjunt de la societat.
La segona evidència és que fan falta més i millors polítiques familiars. D’una banda, perquè la inversió en infància és la que ofereix el retorn social més alt. Estudis diversos han demostrat com la inversió en petita infància (sobretot, la que creix en entorns de vulnerabilitat) és la de més retorn social i, per tant, la més eficient per al sistema. De l’altra, perquè, a diferència d’altres països de la UE, a Catalunya i Espanya el cost de la criança recau gairebé en exclusiva en les famílies i, a més, cada vegada és més car, sobretot a les grans ciutats. Save the Children (2022) xifra en 819 € el cost mensual de tenir un fill o filla a Catalunya. Això fa que tenir fills sigui, avui dia, una variable de risc de pobresa i exclusió, especialment per a les famílies nombroses i monomarentals. I és que venim d’un model de benestar històricament dèbil en inversió de polítiques familiars. Segons les últimes dades disponibles, la inversió en polítiques familiars va ser del 0,8% del PIB a Catalunya, l’1,3% a Espanya i el 2,2% a la UE. A més, les ajudes que hi ha són poques i ineficaces. Per exemple, les ajudes als més grans de 65 anys (incloses, entre d’altres, les pensions de jubilació) aconsegueixen reduir la pobresa del 78,3% al 17% (61,3% menys). En la infància, en canvi, una vegada transferides les ajudes, la pobresa només es redueix del 43,4% al 30,4% (13% menys). A més, fa molt temps que veiem com les ajudes no arriben a tots els que les podrien rebre i es donen moltes situacions d’indefensió administrativa (fenomen del ‘non take up’).
Entretots
La tercera i última evidència, però no menys important, és que cal invertir en infància perquè existeix una bretxa entre els fills desitjats i la taxa de fecunditat: mentre el nombre de fills desitjats es manté al voltant de 2 fills, la taxa de fecunditat a la ciutat és d’1,3 (entre les més baixes d’Europa). Vivim una baixada històrica de la natalitat, que ha caigut un 13,8% en els últims 5 anys.
En definitiva, fan falta més i millors polítiques familiars per garantir no només el màxim desenvolupament de tots els nens, amb un present lliure de pobresa i un futur d’oportunitats, sinó també per garantir la cohesió social i revertir l’alarmant baixada de la natalitat, fent possible que totes les famílies tinguin el nombre de fills i filles que desitgin.
