Cinc anys del #MeToo

El silenci es va trencar. També la impunitat va començar a esquerdar-se. El 2006, l’activista afroamericana Tamara Burke va començar a utilitzar la frase ‘Me Too’ (Jo també) a les xarxes. Volia conscienciar del caràcter omnipresent i universal dels abusos i les agressions sexuals sobre les dones. El 2017, la frase es va convertir en ‘hashtag’ i el #MeToo va arribar a la categoria de fenomen global. El detonant de l’eclosió va ser la investigació publicada a ‘The New York Times’ sobre Harvey Weinstein, el totpoderós productor de Hollywood. Avui, cinc anys més tard, Weinstein compleix condemna de 23 anys de presó per violació i per altres delictes sexuals. A més, s’enfronta a un nou procés judicial a Califòrnia. Si se’l declara culpable, la condemna podria allargar-se fins als 140 anys de presó. 

El #MeToo va provocar un sotrac colossal que va fer trontollar les estructures del poder... i de l’abús. El valor d’unes dones en va animar d’altres i van acabar sent multitud les que es van atrevir a denunciar l’assetjament sofert. Com tot moviment que remou fonaments tan consolidats, va despertar els recels dels qui creien que hi veien una mena de tribunal de la Inquisició. En la seva miopia, consideraven que les dones estaven aixecant una pira per foragitar els homes al foc dels heretges. En l’essència del #MeToo no hi ha la criminalització d’ells, sinó el suport, l’ànim i el coratge d’elles. 

Sovint s’ha volgut mesurar l’èxit o el declivi del #MeToo a partir de casos particulars. Creient en la seva bona salut quan plovien sentències condemnatòries i anunciant-ne el final veient les absolucions. Però és quan s’allunya el focus dels noms i cognoms que contemplem la magnitud de la seva fortalesa. La denúncia que es va gestar sota els glamurosos focus de Hollywood s’ha estès als àmbits més variats de la nostra societat. També al món universitari. 

A principis d’aquest any, EL PERIÓDICO va recollir les veus de 25 professores i investigadores universitàries. Després d’anys d’impotència i vergonya, es van atrevir a esquinçar aquesta capa de silenci que encega la carrera professional –i la vida sencera– de tantes dones. El guió sempre és el mateix: un masclisme estructural que nega de manera sistemàtica la credibilitat de les víctimes, n’alimenta el descrèdit, és còmplice dels agressors i en permet la impunitat. 

Durant aquests cinc anys, els avenços han sigut importants. Els protocols en empreses i institucions s’han multiplicat. Si agafem l’exemple de les universitats, els casos que arriben a les unitats d’igualtat no han deixat d’augmentar, cosa que revela menys por de la denúncia i més confiança en la resposta de la institució. L’ímpetu del #MeToo no només s’observa en els tribunals, també impregna els aspectes més variats de la societat. 

Els avenços són molts, però també és llarg el camí que queda per recórrer. Encara queden àmbits professionals en els quals amb prou feines ha arribat l’eco del #MeToo, especialment en aquells en els quals les dones estan més precaritzades. Al seu torn, també apareixen nous espais en els quals actuar, com les xarxes socials. Tot i que el #MeToo va néixer com una xarxa de suport i sororitat entre supervivents d’abusos, la universalitat, omnipresència i gravetat dels casos denunciats assenyalen l’assetjament com un problema estructural que afecta el conjunt de la societat, no només les dones. Visibilitzar-lo i combatre’l és obligat per trencar les jerarquies abusives.