Article d’Ana Bernal-Triviño Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Les preguntes que deixa el #MeToo
¿Què va demostrar? Que si era un crit universal, que si milions de dones havien passat per una experiència d’assetjament i de violència sexual, no podien ser tots casos aïllats. I que si totes les afectades eren dones, tampoc era casualitat.
El #MeToo va ser un dels cops més profunds al cor del masclisme, aquell que batega amb el silenci. Va ser un crit que va arribar a molts països i als racons de moltes cases on les dones vivien amb por. Cinc anys després d’allò, tenim algunes certeses i preguntes.
¿Què va evidenciar el #MeToo? Que trencar el silenci continua sent molest. Sobretot per als que tenen motius per amagar el que van fer. Parlar continua sent revolucionari perquè la gent no està acostumada que les dones expliquin les seves històries de violència sexual o assetjament. Perquè si el sexe continua sent tabú, imaginin quan s’exerceix violència a través d’ell. La vergonya, la por i les amenaces han sigut sempre una teranyina on van quedar atrapades moltes veus. Perquè homes com Harvey Weinstein i els noms que van venir després eren molt hàbils per ser depredadors sexuals a costa de tacar la reputació d’unes víctimes escollides amb tota la intenció, i que ells anessin de víctimes per la vida.
Entretots
¿Què va demostrar? Que si era un crit universal, que si milions de dones havien passat per una experiència d’assetjament i de violència sexual, no podien ser tots casos aïllats. I que si totes les afectades eren dones, tampoc era casualitat. El #MeToo era l’exemple de com el masclisme està integrat en el dia a dia, a una estructura social, que deixava clar on descansa el poder: en ells. Elles eren víctimes d’un sistema ple de còmplices que miraven a un altre costat per deixar-les soles i totes, en una mesura o una altra, amb aquest silenci a sobre o amb les seves denúncies, van demostrar després la seva lluita com a supervivents.
¿Què van fer els mitjans? Precisament, el bon periodisme va ser el que va obrir el pas per al #MeToo i es va acabar emportant un Pulitzer però no va passar el mateix, ni de lluny, amb la resta. N’hi va haver alguns que es van aliar amb els de sempre: els que venien els agressors com a víctimes, els que deien que tot això no arribaria a res o els que parlaven de dones desesperades. També els que llançaven notícies falses com que acusar-los danyava la seva presumpció d’innocència o el seu honor, quan per a això ja n’han tingut prou sempre entre ells mateixos amb les seves lluites de poder. Les crítiques eren per a elles. Això sí, a ells calia justificar-los. Però compte, no tot va acabar aquí. Sortien cada vegada més noms, més enllà de Weinstein. I pitjor va ser quan va arribar als «nostres». ¿Recorden què va passar quan diverses dones van denunciar Plácido Domingo?
¿Què van aprendre elles? Després de cinc anys de #MeToo, la vida de moltes va canviar. No sabem amb certesa a quantes va servir d’inspiració, quantes s’han salvat, quantes van trencar el silenci. Moltíssimes, de ben segur. ¿Totes? No. Perquè veient la reacció d’una altra part davant tanta sororitat, algunes dones masclistes es van esforçar per treure valor a aquells testimonis. I això sempre té conseqüències.
Notícies relacionades¿Ells van aprendre alguna cosa? Aquesta és la gran pregunta. La que ara cada home hauria de respondre amb sinceritat. Alguns no van dubtar a recolzar les víctimes, però més enllà de paraules, això només evoluciona amb fets. Que es preguntin, aquells que abans no ho van fer, si ara canviarien en alguna cosa les seves reaccions quan veiessin un cas d’assetjament o no, si condemnarien el seu col·lega si sabessin que ha abusat o violat. Així és el canvi. La resta és fum.
¿Podria tornar a haver-hi un #MeToo? Ho dubto. Només cal veure què ha passat en els casos més recents. Com les xarxes van sentenciar abans del judici Amber Heard, per exemple. Però anem fora. Les crisis són aliades del masclisme. El món de fa cinc anys no és igual al d’avui: recordem la lluita de les afganeses que estan abandonades, d’altres a l’Iran alçant la veu, d’altres fugint de guerres on són violades o d’altres que tenen més difícil avortar. La violència contra les dones no ha parat. I perquè tot segueixi igual, hi ha qui es pren moltes molèsties per legitimar la violència sexual i vendre-la com la normalitat. La violència no ha parat perquè el masclisme sempre «castiga» per trencar el silenci. Però això ja ho sabíem. És igual quantes facin el pas: sigui una dona, dos o tres. Si una no pot, una altra ho farà per ella. Ells continuaran amenaçant, però estiguem preparades perquè aquest masclisme no pararà.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.