L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Rigoberta Bandini, tetes i arguments
Així planxava, així així, i el missatge d’altres cançons infantils
Té tetes la cantant Rigoberta Bandini –les ha ensenyat en algun concert al més pur estil Delacroix»–, i també ha demostrat un parell d’ovaris. Estant a la cúspide de tot, gràcies a un esforç treballat a morter, des de l’anonimat i sense grans pirotècnies discogràfiques, decideix que ho deixa temporalment, que, quan acabi la gira en curs, agafa el portant per instal·lar-se a l’ombra d’un cocoter a continuar component cançons. La vida va massa de pressa, amb revolts i sense biodramina. Pilota a terra, i fa bé si li ve de gust: les seves lletres tenen gràcia per la manera de reivindicar allò femení, incloses les mares, aquests éssers imprescindibles i generosos (de vegades exasperants) que sempre tenen caldo a la nevera.
A qui li encanta Rigoberta Bandini és a la peixatera del mercat on solc comprar, una dona d’uns trenta anys, llicenciada en Filosofia, que escriu poemes i llueix diversos tatuatges, un al braç esquerre que diu: «L’art pour l’art». L’altre dia no sé què m’explicava sobre Walter Benjamin mentre descamava un llobarro per al forn... M’agrada xerrar amb ella, tot i que el peix voli ara pels núvols, tralalalà. L’altre dissabte va venir a tomb la Bandini per com ha fet un tomb a la cançó aquella dels pallassos de la tele, «‘lunes antes de almorzar, una niña fue a jugar, pero no pudo jugar porque tenía que planchar. Así planchaba, así así...’». El cas és que la pobra nena del ‘hit’ tardofranquista mai surt a jugar perquè indefectiblement s’interposa una obligació domèstica —cosir, escombrar, cuinar, rentar, estendre... ¡i resar!—, una tirallonga de tasques que la versió ‘bandinista’ liquida en una de sola: «‘Así bailaba, así así’».
Entretots
VÍDUES CASADORES
Les nenes ‘boomer’ no percebíem els missatges que encriptaven les cançons del pati. «‘Arroz con leche, me quiero casar / con una señorita de la capital / que sepa coser, que sepa bordar / que sepa la tabla de multiplicar’». O la pobra vídua del comte Laurel, que desitjava repetir casori i es quedava sense un xavo. Bah, les lletres ens eren igual; ens importava més que l’esbarjo s’allargués. El sidral i la regalèssia. La setmanada. I que creixessin aviat les tetes (bé, en realitat, aquesta qüestió encloïa sofismes enverinats).
Notícies relacionadesPerò, com qui no vol la cosa, la peixatera em parla d’una altra cançó infantil esborronadora: «‘Don Federico mató a su mujer. / La hizo picadillo. / La puso en la sartén./ La gente que pasaba / olía a carne asada. / Era la mujer de Don Federico’».
La meva generació no la va cantar. O no s’estilava al meu col·le. O potser vaig voler sepultar l’horror en el més profund de l’oblit.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
