ADN antic

Aquells que treballem en biologia molecular recordem l’article de Svante Pääbo de l’any 1985 en què analitzava l’ADN d’una mòmia egípcia. Semblava una fita impossible i molts pensàvem que havia tingut molta sort, però que seria difícil repetir-ho. L’ADN és certament una molècula molt estable. Però un teixit biològic mort està sotmès a l’acció de molts organismes que el degraden i esmicolen l’ADN en fragments molt petits. L’ADN en el teixit d’una mòmia hi és en proporcions molt petites i qualsevol contaminació, per exemple de l’ADN dels mateixos investigadors que l’estudien, emmascara el resultat. Pääbo va anar resolent aquests problemes i va anar estudiant mostres cada vegada més antigues.

Les noves tecnologies, d’una banda, van anar trobant maneres d’evitar que les mostres es contaminin i d’extreure-hi els petits fragments de l’ADN de manera eficient. D’altra banda, s’aprofiten mètodes per amplificar l’ADN, com el PCR, i mètodes d’obtenir la seqüència de l’ADN, que ho fan sobre fragments petits i mostres minúscules. També va afavorir la seva feina el fet que s’anava disposant d’informació cada vegada més rica sobre genomes de diferents espècies, i entre elles la humana, que es pot analitzar mitjançant mètodes més eficients de bioinformàtica.

Tots aquests nous mètodes, i molt rigor i tenacitat, han fet que anem reculant cada vegada més enrere en el temps en què podem estudiar l’ADN i que ho fem amb mostres cada vegada més exigües. Un dels resultats més sorprenents de la feina de Pääbo ha sigut l’obtenció de la seqüència dels genomes d’espècies relacionades amb l’espècie humana. Estem parlant de restes que no són de fa 3.000 o 4.000 anys, com les mòmies egípcies, sinó de 40.000 o 50.000 anys. L’any 2010, Pääbo va publicar el genoma dels neandertals a partir de mostres d’ossos trobats en diferents llocs d’Europa. Encara més sorprenent va ser que, a partir de restes de l’ADN extretes dels teixits d’un os de la mà trobada en una cova de Sibèria, van descobrir que es tractava d’un genoma que s’assemblava al dels neandertals però que era prou diferent per considerar-lo una espècie diferent, que ara denominem els denissovans. Quan es compara l’ADN de neandertals i denissovans amb l’humà apareix en el genoma de poblacions europees o asiàtiques fragments dels seus genomes, cosa que indica que aquestes espècies i la nostra han conviscut i s’han relacionat amb prou freqüència.

Notícies relacionades

Svante Pääbo, l’investigador de l’ADN ancestral

Twitter era una cerveseria de Múnic

Les tècniques per estudiar l’ADN antic han anat enrere en el temps. Per exemple, el 2016 el grup de Pääbo va analitzar mostres d’homínids d’Atapuerca de més de 400.000 anys. I també s’utilitzen per estudiar restes d’altres espècies. Actualment, hi ha estudis per saber què menjaven les poblacions antigues estudiant restes vegetals o animals de les coves on vivien i rascant estris de cuina. Podem saber d’aquesta manera com eren les poblacions que vivien en diferents llocs del món en diferents moments, de què s’alimentaven i com van anar transformant les espècies amb què convivien.

Els mètodes que Pääbo i el seu equip van iniciar i han anat desenvolupant s’han aplicat per part d’altres grups i en particular alguns d’aquí, que han col·laborat amb ell o han aplicat les seves receptes. Ara ja no sorprèn gaire que, en excavacions per buscar restes de temps antics, hi col·laborin biòlegs moleculars o bioinformàtics i que els seus resultats complementin les observacions dels llocs o les dades històriques. Els qui, com Svante Pääbo, han desenvolupat mètodes per estudiar l’ADN de mostres antigues han obert una finestra per estudiar amb precisió dades sobre l’evolució de la nostra espècie, de la resta d’espècies i de la nostra història antiga. Ens parla de com ha evolucionat el nostre genoma i de com han aparegut algunes malalties, cosa que pot justificar que li hagi sigut atorgat el premi Nobel de medicina.