Un sofà a la gespa
L’‘horribilis septimana’ i l’ensopiment dels mussols
Van jugar amb l’ànima esfilagarsada, adormida. Van ser com un mussol, en el sentit de taciturn. Com el mussol que Spotify ens va fer portar a la samarreta.
La prèvia no era massa encoratjadora. Es notava en l’ambient. L’amic amb qui habitualment veig els partits (amb qui vaig assistir a la tristíssima imatge contra el Celta en directe, tota una premonició de l’‘horribilis septimana’ que havia d’arribar) no tenia la tensió habitual, i menys en un clàssic, no semblava especialment disposat a patir, a vibrar, a emocionar-se o a cridar. Per molt diferents circumstàncies, estàvem sols. Altres amics havien preferit viatjar o van aprofitar el diumenge estival de l’octubre per anar a buscar bolets. Assumeixo, doncs, la part alíquota de responsabilitat en la derrota del Bernabéu, però intueixo que gairebé tots els barcelonistes van optar per un perfil baix. Pot ser que l’hora del partit influís, aquesta mena d’ensopiment que ens tenalla després de dinar i, per descomptat va influir el daltabaix contra l’Inter, aquesta mort lenta, aquesta agonia sagnant que encara durarà 10 dies més, fins que es confirmi que el Barça ja estarà fora de l’elit (si no hi ha un estrepitós miracle) fins i tot abans de la castanyada i el dia dels fidels difunts. És un desastre, es miri com es miri, que afectarà la dignitat i la caixa dels quartos, però sobretot la dignitat d’un equip «que està en construcció».
Xavi, al Bernabéu, es lamentava al final que no «ens surt res». I ho deia dues vegades. Res. I que la dinàmica és «negativa». I ho deia també per partida doble. «Molt negativa». I tornava a repetir que «no hem arribat». Dos cops: «No hem arribat». Recuperava el mantra dels dies negres, amb la intenció de demostrar que el seu plantejament era bo i que el que va fallar va ser la concreció de la pissarra a la gespa. Algú, en una tertúlia de fa uns dies, va advertir, mig de broma, que l’autor intel·lectual de l’excusa era Johan Cruyff. Després d’explicar al vestidor els moviments, els perills del contrari i la disposició tàctica, quan els jugadors ja sortien al terreny de joc, li va comentar a Charly Rexach: «Nosaltres ja hem guanyat 5-0; ara els toca a ells». És una manera d’entendre el futbol com un joc de taula, fins que topes de cara contra la realitat. En certa mesura, el xoc cruent contra el terra que ja s’anava intuint des de fa setmanes només com una possibilitat s’ha convertit en l’impacte brutal i desmesurat que vam patir dimecres i diumenge.
La derrota al Bernabéu, sense comptar el miratge dels pocs minuts que van venir després del gol de Ferran Torres, crec que ja comptava amb el vistiplau dels mateixos jugadors, afectats per l’ensopiment on habitem tots, aquesta lenta agonia sagnant. Que se m’entengui. No els estic acusant de res. Simplement que van jugar amb l’ànima esfilagarsada, adormida. Van ser com un mussol, en el sentit de taciturn. Com el mussol que Spotify ens va fer portar a la samarreta. Mussols, talps a la recerca d’una sortida honorable que el Madrid, gentilment, va accedir a concedir abans d’aprofundir encara més en la nafra.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
