Olga Merino, la literatura

Ara l’Academia de la Lengua s’ha fixat en ella i han grinyolat banderes al voltant d’Olga com si de sobte despertés, gràcies a la Docta Casa, la qualitat de la seva literatura i aquesta es fes present per aquest destacat. En el destí dels bons escriptors hi ha aquests atzars, que perquè desperti un nom propi ha de trencar-se algun almanac i posar-se del costat bo de la història. 

Les xarxes s’han omplert ara d’aquest nom que sempre ha estat rondant, amb la seva qualitat, les orelles de qui volgués sentir-la. La novel·la que l’Academia ha destacat és una fascinant història, La forastera (Alfaguara), silenciada per la pandèmia (i no només), igual que en la història s’han silenciat (sense pandèmia, amb traïdoria) grans proses que tampoc venien avalades per la fanfàrria de l’autopromoció o els premis de la loteria.

Aquest llibre és una joia que prové del fred de la bogeria. Una dona a qui Olga dona veu i entitat i ràbia i tristesa, es desperta a casa seva al sud; està armada amb una Sarasqueta del calibre 12, «‘ellos no lo saben, pero aquí estoy bien, con el huerto y con los perros, las trochas y mis piernas. (…) Yo conozco mi sombra y mi verdad. (…) También me dicen la puta inglesa. No tengo tele y ya no leo los periódicos; a veces, por la noche, pongo la radio por escuchar canciones. (…) Así ha sido esta tierra desde que el tiempo es tiempo, espinazos rotos y jornales de miseria. (…) Antes de que emigraran al norte, a Barcelona, mi padre solía subir al picacho a contemplar la primavera. Me hablaba del campo sentado a la mesa con el hule puesto, cuando volvía del bar y seguía bebiendo mientras aguardaba a que mi madre terminara de preparar la comida. Recuerdo caras, recuerdo algunos hechos, recuerdo frases exactas: “Cuando llegaba este tiempo, subía a ver los pujares, la nacencia de las sementeras desde lo alto del cerro”. Frases que se van enredando en la cabeza’».

Vaig anar llegint i subratllant, amb un llapis fi, com si temés ferir la llisor de la frase, per la qual respiren Juan Rulfo i altres mestres que van acudint amb la seva música a celebrar la prosa d’Olga Merino. Quan ja vaig avançar en la lectura vaig anar anotant ocurrències, l’admiració que produeix quan un autor combina invenció i periodisme, vocabulari i saviesa («‘el ahorcado tiene la culera del pantalón manchada de mierda’», «‘me acuchilla los oídos con un grito’»), llenguatge i mirada, desolació, teixit sec de la memòria. Quan ja em vaig rendir a la seva prosa i la vaig trobar màgica, intemporal, com dita des de dins, contra el tòpic que de vegades ajuda els escriptors a sortir del pas, aquest paràgraf a la part blanca de les seves pròpies pàgines, com parlant de la mateixa Olga, i no només de la dona que retrata: «‘Es grande, y parece fuerte, pero miras a sus ojos melancólicos, graves, y te dan ganas de abrazarla, de ofrecerle tu casa o la alegría’».

Va ser en aquest moment que el periodista va demanar a la col·lega una entrevista. Va ser per a una sèrie que aquest estiu es va titular ‘Ahora que no no oye nadie’. Ella va dir que no, què diré jo, quina ocurrència la teva, fins que, a la fi, tornant precisament del territori que sembla transitar aquesta literatura, ens vam asseure a parlar en un hotel sense personalitat de Barcelona. Ella estava tan descol·locada del viatge, tan cansada, que va acceptar una part del meu entrepà, va beure aigua com si vingués del desert i d’aquesta conversa per a la qual jo havia pres més de 60 notes, com si estigués, a base d’apunts, reescrivint la novel·la, va sortir una de les entrevistes més boniques (pel que va dir, per la mirada que va posar fins al fons del que jo anava escoltant) que he fet en la meva vida.

Entrevistar una col·lega és difícil, sobretot si des del principi s’entossudeix a veure un truc on hi ha preguntes, i ella em va fer el favor de fer-me sentir un periodista escoltant, els seus ulls aquosos, la calor de la seva memòria reconstruint el paisatge de Campotéjar, Granada, el record de la vida que va inspirant ‘La forastera’ dit en aquell migdia agrest de Barcelona, milers d’estrangers amuntegant-se a la plaça de Catalunya, tatuatges i captaires, ella acabant-se l’entrepà («¿de debò estic dient alguna cosa que valgui la pena?, ¿no voldràs un cafè, una mica d’aigua?, ¿a quina hora surt el teu tren?, ¿de debò que...?») i parlant, per exemple, de Rússia («Que l’OTAN vulgui acostar-se tant a Rússia és una ofensa per ells») amb la mateixa certesa o el mateix dubte amb què en la seva literatura barreja poesia i prosa com qui busca dins (i no fora, no en el soroll) el que recorda i no el que vol oblidar.

Notícies relacionades

El premi de la meva veïna Olga Merino

Twitter era una cerveseria de Múnic

Quan per fi em vaig posar a la màquina per donar forma a l’entrevista, per enviar-la al diari (es va publicar a gairebé tots els diaris de Prensa Ibérica, començant per El Periódico de España, al voltant del 16 d’agost del 2022, fa res), se’m va acudir associar Olga a un personatge inventat per Alfredo Bryce Echenique (a La amigdalitis de Tarzán) a qui ell li va atribuir aquest bonic resum escrit per Hemingway: «Va conèixer l’angoixa i el dolor, però mai va estar trist un matí».

Parlant amb ella vaig notar la vergonya que no sé si és pròpia o no dels periodistes: la llibertat de voler abraçar a qui has preguntat, ja que ella inspira proximitat i abraçada, per aquesta part d’angoixa i dolor que transmet el que recorda i també per la força amb què mostra, cada matí, el que escriu als diaris, pel que guarda en la seva mirada, sempre que respon a la crida de l’escriptura. Pocs com ella abracen l’escriptura amb aquesta passió, amb aquesta intuïció del que és la literatura quan de debò va cremant per dins i al final és més un cor que simplement un llibre.