Llimona & vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
María Teresa Fernández de la Vega, l’esquerra exquisida | Llimona & vinagre, per Jorge Fauró
A punt de deixar la màxima representació a l’òrgan assessor del Govern, un possible relleu en la Presidència de l’Executiu el 2023 no li garanteix la continuïtat. La seva tornada a la comissió permanent sí que li assegura un lloc de manera vitalícia
L’octubre del 2010, tot just abandonar la vicepresidència del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero rumb a la comissió permanent del Consell d’Estat, María Teresa Fernández de la Vega (València, 73 anys) va dir en el seu comiat: «Sempre s’ha d’estar amb la maleta feta». Aquesta setmana, amb l’equipatge preparat per emprendre viatge, abandonarà la presidència d’aquest organisme, al qual va arribar a la seva màxima representació el 2018. Serà un viatge curt i probablement de tornada a la mateixa comissió des de la qual va escalar al primer lloc del principal òrgan assessor de l’Executiu. En el seu retorn com a consellera corrent s’assegura el lloc de manera vitalícia –la setmana passada va deixar un lloc vacant Victoria Camps, designada pel PSOE– i s’allibera de la incertesa de la Presidència, sotmesa als resultats electorals del 2023, que podrien desembocar en Núñez Feijóo com a primer ministre i, amb ell, el relleu al capdavant del Consell d’Estat.
Sembla probable, per tant, que el reingrés de Fernández de la Vega com a consellera permanent no signifiqui una escala en la seva llarga carrera en l’Administració, sinó el final d’un itinerari per institucions públiques que es va iniciar com a cap de gabinet del ministre de Justícia Fernando Ledesma en el primer Govern de Felipe González; va prosseguir el 1990, com a vocal del Poder Judicial; com a secretària d’Estat de Justícia el 1994 i, després d’un periple com a diputada en el Congrés, va coronar deu anys després al convertir-se en la primera vicepresidenta d’un Govern d’Espanya. El 2004, durant les vuit hores que Zapatero es va absentar a l’estranger en un viatge oficial, va ser la primera dona de la història a presidir el Consell de Ministres sense ser monarca.
Al llarg de la seva biografia, analistes d’un i de l’altre àmbit ideològic han trobat en ella més llums que ombres. Paradoxalment, l’endemà d’anunciar la seva renúncia a continuar a la Presidència del Consell d’Estat, van ser mitjans conservadors els encarregats d’avivar la figura de Fernández de la Vega com a «exemple de dignitat» o «pionera a trencar sostres de vidre». A l’altre costat, diaris de tall més progressista no van ometre en les seves anàlisis el fet que l’any que ve podria ser destituïda al capdavant de la institució, en cas que Pedro Sánchez perdi les eleccions. No es van oblidar tampoc de l’element crematístic. Com a presidenta del Consell d’Estat, el seu sou anual ascendeix a 86.900,76 euros, mentre que com a consellera permanent —lloc vitalici, durada indefinida— la retribució s’eleva a 119.778,17.
Entretots
És el tipus de gestos que, en general, a l’esquerra més li costa assimilar, aquest factor exquisit que Tom Wolfe va encunyar el 1970 per descriure com les elits socials novaiorqueses quedaven fascinades pels radicals romàntics, els Panteres Negres i el desig d’identificació amb la classes mitjanes i baixes. L’esquerra exquisida, la ‘gauche divine’, l’esquerra caviar. Una societat que sovint es queda en un capítol i prescindeix de les obres completes tot just se n’adonarà que Fernández de la Vega va impulsar normes com la llei contra la Violència de Gènere, la de Dependència, la d’Igualtat, el primer Pla Nacional de Drets Humans aprovat a Espanya o la digitalització i transparència del Consell d’Estat, fundat per Carles V el 1552 i que el febrer del 2020 va fer la seva primera roda de premsa en cinc segles d’història.
Ara bé, quedarà per als annals aquell posat a Vogue d’agost del 2004, quan vuit ministres de Zapatero (De la Vega, María Jesús San Segundo, Elena Salgado, Carmen Calvo, Magdalena Álvarez, María Antonia Trujillo, Cristina Narbona i Elena Espinosa) van quedar immortalitzades per la publicació fetitxe de la moda internacional amb models de Roberto Verino, Adolfo Domínguez, Miguel Palacio, Loewe, Ángel Schlesser, Jorge Vázquez i Roberto Torreta. Allò va provocar la ira del PP (la sessió fotogràfica es va fer a la Moncloa), que sense posar en valor la paritat del Govern, va rebatejar l’exvicepresidenta com a Fernández de la Vogue. Els ecos no es van apaivagar fins que Soraya Sáenz de Santamaría va sortir a la portada d’ El Mundo el 2009 en un posat més glamurós (tot i que sense modistes llampants) i més tard Díaz Ayuso, amb aquelles instantànies de verge turmentada durant el confinament. Rajoy va admetre anys més tard que les crítiques a aquell posat ministerial van ser desafortunades.
El relleu de Fernández de la Vega es produeix enmig d’aigües tèrboles causades per la substitució de Carlos Lesmes al capdavant del Poder Judicial. Gens aliè a aquesta dona que va accedir a la secretaria d’Estat de Justícia en plena instrucció dels sumaris del GAL, les escoltes il·legals del CESID (avui CNI) i la fugida del llavors director de la Guàrdia Civil, Luis Roldán. Sempre amb la maleta a punt, de tot això va sortir indemne i disparada a la vicepresidència del Govern. Després de la seva renúncia a continuar com a presidenta del Consell d’Estat, sembla que li ha arribat l’hora de desfer l’equipatge. I amb caràcter vitalici.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
