La coartada

Ignacio Garriga (Sant Cugat del Vallès, 1987). Fill de pare belga i mare nascuda a Guinea Equatorial quan era colònia espanyola. Els seus avis materns regentaven dues botigues de queviures a Malabo, van tenir set fills que van enviar a la metròpoli franquista a formar-se. Amb la independència guineana i la dictadura de Francisco Macías, van acabar instal·lant-se a Barcelona. La mare de Garriga va ser militant molt activa d’Aliança Popular. Es diu que va inocular al seu fill la passió per la política i els valors tradicionals. I a fe que ho va aconseguir. Allà hi ha el seu descendent, escalant posicions a Vox. El 2019, va ser elegit diputat al Congrés. Des del 2021, un dels 11 representants del partit ultradretà al Parlament. Ara, mà dreta de Santiago Abascal. Col·legi de l’Opus Dei. Odontòleg de professió. Casat amb la seva primera nòvia i pare de quatre fills. Profundament religiós i defensor d’una Espanya «gran i lliure». Tal com ho va expressar en el programa de Gemma Nierga (Cafè d’Idees, TVE) i una esgarrifança va recórrer l’espinada a més d’un. Ens equivocaríem si creguéssim que a tots els televidents els va sonar igual de preocupant. Passa sovint. Si repetim diverses vegades «el negre de Vox» és fàcil que es coli un deix de burla, aquesta sorna que destinem a les coses que ens semblen absurdes. Però si fem atenció al discurs de Garriga sense lents ideològiques, la cosa no té ni mica de gràcia.

Un exemple: «No té gaire sentit que l’Estat destini diners públics a assassinar nens en el ventre matern», afirma Garriga. Ja està, pensem moltes, un altre ultra contrari a l’avortament, i desconnectem. Però quan s’estén advertint que falta inversió en investigació mèdica, que els grans oblidats són els professionals sanitaris o que s’han de destinar diners a tractaments dentals per a nens, adolescents o persones en risc d’exclusió, està clar que el seu missatge pot calar en una majoria. ¿Fins a quin punt la seva resistència a l’avortament actuarà de tallafoc del vot? 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La seva pell és fosca, sí. I la manera en què ha triat viure-la el determina. Podria haver treballat per fer caure murs, com Elvira Dyangani Ose, directora del Macba, també espanyola i de pares nascuts a Guinea Equatorial: «Hem de descolonitzar el Macba, desjerarquitzar la història i descanonitzar les històries de l’art que expliquem aquí», reflexionava Dyangani en una entrevista amb EL PERIÓDICO. Davant la voluntat d’obertura de Dyangani, Garriga propugna el tancament de fronteres i d’alguna cosa més. A la contra, sempre a la contra.  

Contra els partits independentistes, contra els «xiringuitos» feministes i LGTBI i contra els migrants sense papers. Contra ells, especialment. Són els culpables de tot. Per això propugna negar-los l’accés a la sanitat, tret d’en situacions urgents i extremes. Els acusa de ser els causants de la inseguretat als carrers i, també, de l’augment dels delictes d’odi. No hi ha dades que avalin el discurs xenòfob de Garriga. Ell tria els números que li encaixen i no diu els que no li convenen. Tampoc li importa massa que els hi rebatin. Perquè, per damunt de tot, la seva pell serveix com a justificant. Garriga és la coartada dels racistes. ¿Com han d ser-ho si escolten un home negre? El ‘seu’ home negre.