Claudi Biern Boyd, el ‘gentleman’ de la llotja de Sarrià | L’adeu de Sergi Mas

Quan érem petits, veure el nom a la televisió i les inicials de Claudi Biern Boyd era sinònim de passar una bona estona, d’alegria, i de silenci al menjador que comencen els dibuixos. 

Possiblement, aquella alegria que generava a la pantalla veure el seu nom es va traslladar, anys després, al comprovar que aquelles inicials tenien ànima periquita i generar la senzilla regla de tres que si bo era el que creava en l’anomenada petita pantalla, bones serien les idees que portaria al club per al seu reconeixement general.

I allà hi havia el Claudi, en la seva primera etapa en la directiva periquita; possiblement la millor, la més il·lusionant. Que igual al matí li donava per crear una sèrie de dibuixos animats d’èxit assegurat, que a la nit et presentava una campanya de socis. I que perquè l’acte tingués repercussió (ara en diuen ‘likes’) hi inscrivia la seva filla Clàudia abans d’haver nascut. 

Recordo que una de les campanyes que va muntar la va titular ‘El futur és blanc-i-blau’. Veure aquell vídeo avui dia, 35 anys després, ens posaria la pell de gallina pel seu grau d’emotivitat. En aquelles imatges vèiem un joveníssim Ernesto Valverde cridant a la càmera i amb un somriure d’orella a orella que sí, que el futur era blanc-i-blau. I gairebé la va encertar, perquè 20 anys després gairebé ens va fer guanyar una UEFA a Glasgow. Malgrat la derrota, Valverde sempre serà ‘uno di noi’. Sempre. 

Aquella campanya 86-87, la primera de Clemente a Sarrià, va ser espectacular, perquè no només va ser quedar tercers en aquella lliga del ‘play-off’. Quedar tercers a la taula quan l’equip (i la premsa) feia tot un pelegrinatge per entrenar-se a Can Salvi, o ho feia al mateix Sarrià, i sens dubte amb sessions obertes al públic. Amb tot això, va quedar tercer, així que es desmunten les tonteries actuals d’entrenaments a porta tancada, etc. 

Recordo, en aquestes mateixes pàgines d’El Periódico, aquell Espanyol de Clemente que brillava (han llegit bé, he escrit ‘brillava’) amb el seu joc, el gran Joan Terrats titulava la crònica d’un partit: «Compreu pericobons». 

A Can Ràbia només li va faltar rematar els córners perquè va fer de tot: va exercir de portaveu en l’època periquita menys agraïda, li va tocar el marró de viatjar a Anglaterra per executar la tasca impossible de buscar un substitut a John Lauridsen. Això sí: també feia amb el gerent Pedro Tomás els viatges als sortejos a Zuric per conèixer els aparellaments d’aquella inoblidable UEFA 87-88. 

El Claudi va formar part d’una època de directius amb uns noms que perviuen en la memòria popular periquita: companys de viatges, viatges amb tren, llargues concentracions i xivatades a la premsa i noms com els de Carlos Carenzi, Carles Puig, Pablo Ornaque, Ramón Spa, José María Piera, Ramon Condal, Alejandro Vidal, Juan Segura Palomares, Pepe Navarro, Armando Rojas, Ramon Noguer, Santi Oller, Pedro Tomás, Ferran Martorell... 

 Aquelles sessions inacabables de junta directiva a Sarrià que finalitzaven quan José María García acabava el seu ‘Supergarcía en Antena 3’ per evitar declaracions en calent; llargues nits que per a la premsa suposaven pura diversió, quan Juan Segura Palomares, des del seu petit despatx, ens delectava les hores explicant-nos una infinitat d’anècdotes taurines.

Si algun dia el club es proposa rebatejar algunes de les portes que porten noms de futbolistes, o per exemple –¿per què no?– els números de les boques que donen accés a la graderia, possiblement alguns prohoms periquitos que es van deixar hores i hores pel club del seu cor des de l’àmbit de la gestió mereixerien també posar el seu nom. 

Claudi Biern Boyd va ser el millor en el seu gremi. El millor, i no hi ha debat possible. I ens deixa alegrant-nos la infància a diverses generacions. Ens vam aprendre les sintonies de totes les seves sèries (impossible no recordar la música i la lletra de ‘David el Gnomo’, o la de ‘D’Artacan y los mosqueperros’) i va ser partícip de la gestió d’aquell Espanyol que en la seva etapa com a dirigent va aixecar l’admiració més absoluta a tot Catalunya. A tot Catalunya. 

Notícies relacionades

Del Naranjito al segle XXI

Dibuixos animats: ¿Per què al teu fill també li agrada 'D'Artacan'?

Estic convençut que el Claudi ha arribat al cel per alegrar el personal i fer passar una bona estona a Pardo, a Meler i a Baró. I també a la família Lara... I a Guillermo Alfonso Lázaro, i també a Dani Jarque, és clar que sí, que amb el seu etern somriure del Maresme ens convidarà a tots que ho fem, malgrat que alguns tinguem ja una edat. 

Vostè era una bona persona, un bon home i un gran periquito, senyor Claudi. Moltes gràcies.