Final judicial del cas Maristes

El febrer del 2016, EL PERIODICO va començar a destapar el cas Maristes, arran de les denúncies per pederàstia que Manuel Barbero, pare d’una de les víctimes, va formular contra l’escola dels Germans Maristes de Sants - les Corts. Des d’aleshores, i en una tasca guardonada pel premi Ortega i Gasset i pel premi internacional Save the Children, vam anar coneixent els detalls d’un delicte que no només afectava un centre sinó una sencera organització. Van aflorar 51 denúncies contra 18 docents a 6 escoles implicades, i es van arribar a comptabilitzar més d’un centenar d’afectats per fets esdevinguts entre 1962 i 2018. Només es van poder tramitar quatre de les demandes i només es va veure implicat, per culpa de la prescripció dels delictes, un professor, Joaquín Benítez.

El cas Benítez és paradigmàtic i esgarrifós i no és fins ara que es podrà tancar definitivament, almenys des del punt de vista penal, sense comptar per descomptat amb les seqüeles psicològiques i morals que afecten les víctimes. Condemnat l’abril del 2019 per l’Audiència de Barcelona, després d’haver confessat ell mateix els fets en una entrevista a aquest diari tres anys abans, confirmada la sentència pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, està en llibertat des que van sorgir les primeres acusacions (fa 2.400 dies) i, de manera sorprenent, 1.200 dies després de la condemna inicial. La confirmació per part del Tribunal Suprem del delicte continuat d’abusos sexuals amb agreujant de prevalença, amb una condemna de 21 anys i 9 mesos, i amb una indemnització a les víctimes que ascendeix a 120.000 euros, és el tancament judicial que desembocarà definitivament en presó per a l’exprofessor d’Educació Física.

En aquest assumpte, tanmateix, no es pot parlar només de la conducta delictiva d’una persona (en van ser moltes més, entre elles Arnaldo Farré, que va morir sense assumir responsabilitats penals), sinó de l’aquiescència, el silenci o la protecció de tota una organització i, per extensió, de l’Església catòlica. El febrer del 2020, l’Institut Germans Maristes i l’associació Mans Petites, impulsada per Manuel Barbero, van arribar a un acord per a la compensació econòmica a 25 de les víctimes, que no evita el dolor de les famílies però que estableix un precedent per a altres afectats, en el primer cas d’una congregació que reconeix la culpa. «Hem de canviar molt per lluitar contra l’abús infantil», ha declarat Barbero. A Espanya, a diferència d’altres països en els quals la persecució penal i l’assumpció de responsabilitats han sigut exemplars, encara queda molt per fer. Tant des de les institucions com des de la mateixa Església. Els casos més emblemàtics són els dels Estats Units i Austràlia, i, des de la mateixa organització eclesial, el de França, amb una comissió independent promoguda per la mateixa cúpula episcopal (CIASE) que va ser demolidora en les seves conclusions. 

A Espanya, després de moltes vacil·lacions i obstacles, sembla que prosperarà la comissió que ha de dirigir el Defensor del Poble, per tal de reparar les víctimes i per evitar casos futurs, mentre que està per determinar el funcionament d’una altra comissió pròpia de l’Església, a càrrec d’un bufet d’advocats pròxim a la institució, en una molt discreta reacció de la Comissió Episcopal Espanyola (CEE) que no sembla combregar amb iniciatives més radicals, fins i tot del Vaticà, arran de la presa de posició del papa Francesc.