Philippe Martínez, un sindicalista titllat d’autoritari | Limón & vinagre, per Alfonso González Jerez

Les vagues i les protestes recorren França. En realitat, es tracta d’un malestar que porta als carrers prop de 15 anys i que va assolir la màxima intensitat –fins ara– amb el moviment dels Armilles Grogues, el 2018 i el 2019, que va agafar per sorpresa tant el Govern del president Macron com les grans centrals sindicals franceses, la CGT i la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Des d’un punt de vista econòmic, l’abans poderosa França és un malalt cronificat però encara ric. Un malalt que encara es pot permetre coixins tous, llençols nets i un orinal acceptable, però agudament conscient de les seves patologies, que condueixen a l’atzucac de les societats postmodemocràtiques de l’Europa més rica: no hi ha un horitzó de futur pròsper i solidari per a la majoria. Es tracta de resistir absurdament mentre creix la desigualtat social, la classe mitjana s’empobreix i un precariat creixent i nihilista va substituint un proletariat amb consciència de classe i optimisme històric. El futur –com la memòria– ja no és el que era. Va deixar de ser-ho fa temps.

Potser no convé exagerar sobre els orígens espanyols de Phillipe Martínez. Certament és fill i net d’espanyols procedents de Cantàbria, però més enllà de la genètica els efectes no semblen gaire evidents. Potser l’explicació està en les conviccions ideològiques. El seu pare, el Manuel, ja va néixer a França; la seva mare va arribar durant l’adolescència i es va convertir en empleada de la llar. Formaven una parella de joves comunistes que creien que la Unió Soviètica era la pàtria fundacional del proletariat, no es perdien una ‘manifa’ i només llegien ‘L’Humanité’. En aquell temps ser comunista, a més de compartir un credo laic, suposava un estil de vida. Per descomptat el noi va militar quan va poder a les Joventuts Comunistes i després al PCF, el partit comunista més obcecat i al·lèrgic als canvis ideològics d’Europa occidental, que mai ha sentit excessives simpaties per l’espanyol. A finals dels 70, el seu llavors secretari general, l’infinitament tossut i vilatà George Marchais, rebutjava l’entrada d’Espanya al Mercat Comú, antecedent de la Unió Europea. Segons Marchais, la incorporació d’Espanya dificultaria la transformació d’Europa en un espai comunista revolucionari. Amb aquests llums no és estrany que el PCF acabés reduït a una força residual.

Notícies relacionades

¿Què està passant a França?

França afronta una jornada de vaga en el transport que posa contra les cordes Macron

Acabaven els anys 50 quan els Martínez es van instal·lar a Rueil-Mailmaison, una petita ciutat a prop de París, on havia obert una factoria l’empresa Renault. Allà va treballar el Manuel i, després d’estudis de grau mitjà, ho va fer el seu fill, que va entrar el 1982, amb prou feines complerts els 18 anys. Una feina tranquil·la i relativament ben pagada facilitada per un conveni col·lectiu que imposava que en l’oferta de treball de l’empresa hi hagués una quota per als fills dels operaris. Tampoc va treballar gaire en el departament de Metal·lúrgia, el seu destí inicial, perquè gairebé immediatament va entrar a la CGT i en molt pocs anys va ser elegit pels seus companys delegat sindical. A principis de segle era el secretari general del Sindicat del Metall de la CGT i es va mantenir set anys en el càrrec. L’escàndol que va arruïnar la carrera del secretari general de la Central General de Treballadors, Thierry Lepaon, va concedir a Martínez l’oportunitat d’alçar-se fins al lideratge nacional. I ho va fer astutament el 2015.

El sindicalisme francès és un dels més curiosos de la família europea. Compta amb un nombre decreixent d’afiliats, com en gairebé tot el món, però el milió aproximat de treballadors sindicats (en una població activa de 29 milions de persones) tenen una implantació molt sòlida, en particular en l’administració pública i empreses de l’Estat. Martínez ha dirigit la seva central sindical amb una autoritat que molts –en veu baixa– qualifiquen d’autoritarisme.