El dret a la salut i el no dret a fumar

Certament estem sortint del malson de la covid-19, amb quasi cinc milions de morts al món. Però el tabac, recordem-ho, produeix sis milions de morts, cada any, de les quals unes 10.000, repeteixo, 10.000, cada any, a Catalunya. Un mort cada hora. El tabac és la primera causa de mortalitat evitable als països desenvolupats, un dels grans problemes de salut pública, tot i que el tinguem més o menys assimilat. No només això, sinó que és un veritable calaix sense fons: estudis realitzats als Estats Units ens diuen que el tabaquisme provoca més de 5.000 milions de dòlars en costos mèdics i una xifra equivalent en pèrdues de salaris i costos associats.

Malgrat els esforços, a Catalunya encara tenim uns nivells que oscil•len entre el 22 i el 23% de fumadors. I aquesta xifra, que anava baixant, especialment després de la legislació dels anys 2005 i 2010, fa uns anys que està estancada. No millorem. Un mort cada hora.

El problema és encara més gran. No afecta tan sols als fumadors directes, sinó que el fum ambiental que deixa el tabac en ser consumit és igualment nociu, afectant, però, a no fumadors. Parlem de fumadors passius. També li diem tabac de segona mà.

«Però l’aire corrent el dispersa i no passa res». No és cert. El fum ambiental del tabac ha sigut classificat com a carcinogen de tipus I, és a dir, productor de càncer sense cap dubte. Un de cada vuit morts per tabac ha sigut fumador passiu. A Catalunya parlem de 1.250 morts anuals com a conseqüència del tabac, sense ser fumadors. Hi ha estudis més que suficients que demostren que entre un 90% i un 95% de les terrasses tenen nivells nocius de nicotina i de partícules PM 2,5, amb el greu risc que això comporta. L’OMS remarca que no existeix cap nivell segur d’exposició al fum ambiental del tabac. I és necessari, a més, recordar que entorn d’un 80% de les terrasses incompleixen la legislació i limita la circulació de l’aire pel seu interior. Els efectes sobre la salut d’un contaminant, i el fum ambiental del tabac ho és, depèn no només de la toxicitat del contaminant emès, sinó també del temps de residència del contaminant, és a dir, de quant temps triga a diluir-se. I en un espai en el qual la circulació de l’aire està limitada per paraments, i on la gent es manté estàtica durant una bona estona, amb fumadors a menys de dos metres de distància, la diferència amb fumar directament un cigarret és mínima.

I tot i així, hi ha qui vol anteposar interessos econòmics al dret a la salut.

Un fet clar: ja ho hem dit. El fum de tabac ambiental és altament perjudicial per a la salut. A qualsevol nivell d’exposició.

Un altre fet: està jurídicament reconegut que la protecció de la salut és un dret bàsic. La mateixa Constitució espanyola obliga les administracions a vetllar pel compliment d’aquest dret. Les administracions tenen l’obligació d’actuar davant tot el que pugui suposar un risc per a la salut de la comunitat.

Un altre fet: fumar no és un dret. No existeix el dret legal a ser fumador. No pot ser un dret el que pot causar mal als altres. Contaminar no és un dret.

Contraposar l’interès públic, el dret a la protecció de la salut als guanys d’un sector, a part que és fals, no és ètic.

Notícies relacionades

Bars i restaurants, «sorpresos» per la llei catalana que prohibirà fumar a les terrasses

Sanitat ultima la prohibició de fumar en terrasses, cotxes i estadis esportius

Al prendre decisions en salut pública s’accepta que és necessari respondre a tres preguntes: ¿La mesura proposada pot obtenir l’efecte desitjat (idoneïtat)?; ¿No hi ha cap altra manera més moderada d’obtenir el mateix resultat (necessitat)?; i ¿proporciona més beneficis per a l’interès general que perjudicis sobre altres béns o valors en conflicte (ponderació)? Crec que han quedat clares les respostes. Si hi ha algú que té alternatives, que les proposi obertament. Però sempre des del debat salut-salut.

El Govern d’Espanya semblava que treballaria en aquest sentit, però, finalment, ha cedit a les pressions i s’ha tirat enrere. El Govern de Catalunya ha manifestat que, tanmateix, vol seguir endavant. No tinc dubtes que, malgrat el canvi de conseller de Salut, aquest objectiu no decaurà.