Després de la dimissió del seu president
El Consell General del Control Judicial
L’esperpèntica situació en la qual es troba el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha tingut la seva penúltima manifestació en l’extemporània dimissió del seu president; feia quatre anys que ja hauria d’haver deixat el càrrec. L’última és el desacord en la interpretació de qui l’ha de substituir en la presidència del CGPJ. Immers en aquest xoc, Groucho Marx semblaria un jurista seriós.
Aquest assumpte no va de lluita per la independència dels jutges, sinó de poder. D’un banda, el concret i més immediat desig d’impedir la renovació del CGPJ per continuar controlant-lo, i de l’altra, el compliment del full de ruta consistent a erosionar i deslegitimar l’actual Govern per no voler canviar la llei perquè els vocals del Consell siguin elegits pels jutges. És sorprenent que qui infringeix amb barra la Constitució negant-se a renovar el Consell desqualifiqui el Govern per voler complir la Constitució i la llei orgànica del Poder Judicial (LOPJ). És el món al revés. Núñez Feijóo afirma que l’estat en el qual es troba el CGPJ no té nom, però el té i amb majúscules, Partit Popular.
Això no deslliura el PSOE de culpa. Almenys de culpa històrica, compartida amb el PP, perquè el consens que demanda la Constitució a l’exigir que els nomenaments dels vocals del Consell es facin per majoria qualificada s’ha convertit en un repartiment de càrrecs entre els socialistes i els populars, amb accés circumstancial d’altres forces minoritàries. El problema no és tant el repartiment per si mateix, sinó la seva grollera entesa partidista. Inicialment no va ser així, però es va anar imposant la tendència a considerar que les persones designades representen els partits proponents; es busca la seva lleialtat política. Es va anar perdent la idea que, abans que res, els vocals del Consell siguin juristes de competència reconeguda i que no suscitin rebuig, al marge de qui sigui el seu proposador.
Aquesta pèrdua de sentit institucional s’observa també en l’escenari de la negociació per renovar el CGPJ i en els seus protagonistes. La Constitució i la LOPJ atribueixen al Congrés i al Senat la designació dels vint membres del Consell. Tanmateix, la negociació s’ha estat cuinant entre el Govern i el principal partit de l’oposició, i les Corts són unes convidades de pedra. El súmmum s’assoleix amb la designació del president del Tribunal Suprem, que, alhora, es converteix en el president del CGPJ. Aquesta tasca correspon, segons la Constitució, als vint vocals del CGPJ. Tanmateix, el nom del president els ve imposat per l’acord previ entre el PSOE i el PP per renovar del Consell.
En la campanya mediàtica del PP per justificar el seu inadmissible incompliment de la Constitució i ocultar el seu desig espuri de continuar controlant el Consell s’han succeït diversos arguments. El que ha tingut més èxit és el que el CGPJ ha de ser elegit pels mateixos jutges i que, mentre no hi hagi un compromís del Govern en aquest sentit, el PP no s’avé a renovar el Consell. L’excusa no se sosté. Tot i que el PSOE es comprometés a aquest canvi legislatiu, la reforma no es podria fer en el poc temps que resta de legislatura, i, en tot cas, la renovació de l’actual Consell es faria pel procediment vigent en la LOPJ, sense que els jutges elegissin directament els dotze vocals d’extracció judicial.
És curiós que el PP posi ara el crit al cel en aquest assumpte, quan ni Aznar ni Rajoy, sent presidents del Govern, van impulsar la reforma que ara s’anhela. De presumir que controlava el Tribunal Suprem «des del darrere» –recordin el famós missatge de Cosidó, portaveu popular al Senat, o les converses entre Zaplana sent ministre de Justícia i Ignacio González– el PP ha passat a ser el paladí de la independència judicial. Per al travestisme polític no ha dubtat a ocultar el que estableix la Constitució i tergiversar opinions i informes d’organismes europeus, la preocupació més important dels quals no és la independència judicial a Espanya, sinó el col·lapse del poder judicial, pel considerable retard i bloqueig en la renovació del Consell.
S’ha d’aclarir d’una vegada per totes que la independència judicial no sorgeix del fet que els jutges siguin nomenats pels jutges. La seva garantia deriva de l’exigència que el jutge només ha de ser dependent de la llei, no de cap altre interès. La legitimitat d’un parlamentari sorgeix de la seva elecció popular; la d’un jutge, de la seva submissió a la llei, a l’imperi de la llei aprovada pel parlament.
D’altra banda, més enllà de simplificacions interessades, el que es discuteix ara no és si el CGPJ ha de ser elegit tot pels jutges, sinó si ho han de ser dotze dels seus vint vocals, ja que la Constitució expressament reserva els altres vuit a juristes, que no han de ser necessàriament jutges, i el nomenament dels quals atribueix al Congrés, quatre, i al Senat, quatre més. Aquest debat no és d’ara. Inicialment es va interpretar que aquests dotze vocals professionals de la judicatura haurien de ser designats per jutges i magistrats. El resultat va ser que el Consell, dominat per la seva majoria de vocals d’origen judicial, es va convertir en un òrgan sindical de la judicatura, erigit en contrapoder del Govern i de les Corts. Com a conseqüència d’aquesta deriva hi va haver un canvi en la designació dels dotze vocals judicials, aprofitant l’ambigüitat de la Constitució en aquest punt. En la seva literalitat, l’article 122 demanda que dotze vocals del CGPJ siguin seleccionats «entre» jutges i magistrats de totes les categories judicials, però no necessàriament «per» ells. A partir d’allà, els vint vocals van ser designats per les Corts, deu pel Congrés i deu pel Senat, si bé sis a cada Cambra haurien de ser d’origen judicial. Per tant, el que pretén ara el PP és tornar a la casella de sortida. És legítim que ho vulgui, però no és excusa per impedir la renovació del CGPJ. Però per a això només ha d’esperar fins a les pròximes eleccions.
El Tribunal Constitucional (TC), en la seva sentència 108/1986, nega que la Constitució configuri el CGPJ com un òrgan d’autogovern dels jutges o com un òrgan de representació d’aquests. El que pretén, segons el TC, és assegurar que la composició del Consell reflecteixi el pluralisme existent en el si de la societat i, molt en especial, en el si del poder judicial. Reconeix que aquest objectiu segurament s’assoleix de manera més fàcil si els mateixos jutges i magistrats elegeixen aquests dotze vocals, però també alerta dels riscos de corporativisme que això comporta, i que s’han vist en la pràctica.
Respecte a les recomanacions del Consell d’Europa, la Comissió de Venècia avala la fórmula establerta en la nostra Constitució. Un CGPJ mixt, en què la majoria dels seus membres siguin jutges. També aconsella que aquests vocals judicials siguin elegits pels mateixos jutges, però, igual que el TC, adverteix del perill de corporativisme. En tot cas, l’important és que el Consell sigui l’òrgan de govern dels jutges i no el del seu control, ja siguin els seus controladors les associacions judicials o els partits, però, veient els processos sobre corrupció política o de finançament irregular del PP, comprenc com de gran és la temptació de voler governar els jutges «des del darrere».
