¿Convertir els baixos en vivenda?

Algunes dades significatives: en 20 anys s’ha doblat el preu mitjà del pis de lloguer a Barcelona, mentre que els sous han disminuït l’1,1% (preus constants). Amb prou feines tenim un 30% de vivendes de lloguer (61% a París, 85% a Berlín). La vivenda de protecció no arriba aquí a l’1,7%, a Viena és del 25%, on el preu mitjà del metre quadrat el 2020 era de 9,9 €, aquí de 16,2 €. I en contra de la notícia falsa que a Barcelona hi ha molts pisos buits, tot just n’hi ha uns 12.000, per sota del romanent tècnic. Si ets jove i no has heretat un pis de propietat, ho tens cru. I si vols llogar, sotmet-te a un càsting dur.

A Espanya tenim 0,9 vivendes socials per cada 100 habitants; a Holanda, 12, a França, 7,5. La inversió del PIB espanyol en vivenda social no arriba al 0,1%.

Davant d’aquesta problemàtica, no hi ha fórmules màgiques. El millor és copiar estratègies de països i ciutats que ens porten avantatge. I com que estem en emergència habitacional, prendre mesures variades, com els allotjaments Aprop o les cooperatives. A París també s’aplica el 30% de vivenda protegida a les noves promocions. Però, sense anar tan lluny, a Euskadi és del 40% des de la seva llei del sòl del 2006, amb resultats envejables.

La conversió de plantes baixes en vivendes és una mesura pal·liativa més. No gaire rellevant, perquè a Barcelona dels 85.500 baixos comercials només 16.400 estan sense activitat. Ara bé, els nous hàbits de compra ‘online’ auguren un progressiu declivi. Els grans eixos comercials seran cada vegada més cars, però en les localitzacions allunyades els comerços anirien minvant. Convertir una botiga en vivenda és factible i legal, aconseguir-ho es fa gairebé impossible. En els últims cinc anys, ho han aconseguit menys de 1.000 vivendes a Barcelona. Almenys seguint el procés legal, que ha de passar per una petició de canvi d’ús, verificar la densitat de l’illa, aconseguir permís de la comunitat, i per descomptat adequar-se a diverses normatives. Com a mínim, tenir més de 30 metres quadrats, almenys quatre metres de façana per poder ventilar sala d’estar i dormitori, altura de 2,5 metres, evacuació de cuina i banys, etc. I això és difícil en locals estrets i profunds, sovint sense façana posterior ni patis. Pot ser interessant per a usos mixtos, com a vivenda taller o estudi, útil per a professionals creatius i liberals. Una tipologia que havia existit, la botiga amb vivenda posterior, i que es va anar extingint. I és ideal per a vivendes totalment accessibles. Comunitats com Castella i Lleó, Múrcia o València estan desenvolupat normatives específiques per a aquest canvi d’ús. A Euskadi, fins i tot hi ha subvencions a determinats emplaçaments. La planta baixa dels carrers no pot quedar morta.

Però també sorgeixen inconvenients. Està clar que omplir carrers comercials amb vivendes seria un disbarat. Genera problemes per a vianants, comerciants i per als mateixos inquilins. Estar a nivell de carrer comporta conflicte. Només pot fer-se el canvi on hi hagi encaix en la trama del barri.  

Notícies relacionades

Idealista: així estan els preus del lloguer per districtes a Barcelona

Twitter era una cerveseria de Múnic

De moment, molts d’aquests canvis d’ús, a causa de la complexitat que comporten, s’està fent de manera il·legal, i es creen veritables ‘zulos’. Alguns s’anuncien amb l’eufemisme d’«ambient únic singular», «ideal parelles» o l’habitual «loft de disseny». Un espai desolat i amb prou feines equipat. I, per descomptat, sense cèdula d’habitabilitat. A Madrid, al barri de Lavapiés, els mateixos veïns acaben de detectar més de 350 locals reconvertits il·legalment en apartaments turístics que destrossen la vida comunitària. 

A part de pedaços, el repte és aconseguir una política de vivenda que consideri com a llars i no com a mers productes els llocs on vivim.