La metavida

Un anunci a tota pàgina diu: «pot ser que el metavers sigui virtual, però el seu impacte serà real». Interfereix en la meva lectura Tamara Falcó amb això que tot i que hagués sigut un nanosegon al metavers no li perdonaria el petó al seu ja exnòvio. Intento concentrar-me de nou en l’anunci, tot i que tot va del mateix: sobre l’impacte real d’una experiència virtual.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Vaig a la pàgina web i viatjo a una sessió de filosofia a l’acròpolis d’Atenes, al costat d’un grupet de personatges immersos en les seves diatribes, un dels quals, assegura la màquina, és Sòcrates. En el metavers pots arribar a ser un deixeble més, gairebé tocar Sòcrates a dos mil cinc-cents anys de distància, colze a colze amb Plató, i tornar a l’origen d’un problema crucial i no resolt fins avui: l’ètica. Quin disgust s’emportaria si, a més de fer aquest viatge virtual, poguéssim alterar aquesta realitat i dir-li a cau d’orella que el problema és irresoluble. Per sort, no, tot i que si tan real ens ha de semblar l’experiència del metavers, compte amb el que el nostre cervell fa amb el muret que ens ajuda a entendre i separar el que és real del que no ho és (inventat, virtual o ficcionat).

El metavers promet la vida, la sort, els diners i l’amor que no ens ha donat la vida real, la de carn i ossos. Fins ara, l’única. Si sempre vas voler anar a LA, deixar un dia aquesta ciutat, deixa de lamentar-te ja que al metavers pots ser qui et doni l’autèntica gana. Fins i tot tenir afers, estimada Tamara. Però també tots els perills, perquè em temo que virtualment serem igual de mesquins, com ho va viure una dona, l’avatar de la qual va ser agredida sexualment al metavers ideat per Zuckerberg, Horizon Worlds. Com diu l’anunci, la seva experiència virtual tristament va tenir un impacte psicològic real per a ella. Quina meta vida, amics, trobar la mateixa misèria.