La primera ministra enciam

Vivim temps en què el llegendari Waldo de ‘Black Mirror’ ens sembla vintage. Anys de banalització del discurs públic i polític (la victòria de la irracionalitat de què Al Gore advertia el gir del segle) unit a les xarxes socials i la pèrdua de preeminència del sistema tradicional de mitjans de comunicació (què és causa i conseqüència en el fons és irrellevant, són fenòmens que es retroalimenten entre si) ha obert la porta a un populisme groller, que a cada país adopta el seu propi rostre, o més d’un: Donald Trump, Boris Johnson, Silvio Berlusconi... N’hi ha molts (massa) exemples de polítics-bufons que no només menteixen, sinó que insulten la intel·ligència, humilien la raó i fien la seva sort al pensament màgic i a la desimboltura de la ignorància sense complexos. Això sí, d’espectacle, en fan un munt. 

Liz Truss, la primera ministra més breu de la història del Regne Unit, la política derrotada per un enciam amb una perruca, és de les primeres que paga un alt preu per un estil de fer política (sense complexos, li diuen a segons quines llars) del que no és ni de bon tros l’única representant. No és Truss l’única que governa de forma eixelebrada (puja la despesa i abaixa impostos); ni l’única que tortura i retorça la veritat; ni la primera que protagonitza girs marxistes a l’estil Groucho: 180 graus, canvi de sentit, si no t’agraden els meus principis, en tinc d’altres). Sí que és de les primeres a pagar per això. Potser perquè certes elits al Regne Unit li han vist les orelles al llop després d’haver-lo alimentat durant dècades o potser perquè el calibre del desastre d’aquests de no creure-s’ho.

Sàtira periodística

Notícies relacionades

La dimissió de Truss | Un símptoma de decadència

Twitter era una cerveseria de Múnic

Pot ser que sense saber-ho i possiblement sense ni tan sols pretendre-ho, el ‘Daily Star’ hagi protagonitzat un exercici de primer ordre de sàtira periodística. ‘Noves narratives’ és un dels mantres favorits del periodisme d’avui. Busquem els periodistes maneres noves de plasmar la nostra feina, ja que tenim la convicció que entre xarxes socials i serveis de missatgeria, entre TikTok, mems i tuits, les maneres clàssiques de presentar les notícies (la piràmide invertida, els butlletins de notícies, la crònica, els reportatges) són artefactes antics, passats de moda, generacionalment condemnats a l’obsolescència per unes generacions que ja divisen els 30 acostumades als clics curts, als textos que es compten en caràcters i no en paraules i als vídeos amb filtres. L’enciam del ‘Daily Star’ és un exercici de noves narratives que segueix la tradició humorística britànica, un rampell surrealista amb ecos dels Monty Python i una crítica mordaç al poder. Encapsulava en una imatge fixa a Youtube la desraó de la política britànica, l’absurd en el qual s’ha sumit el país, la vacuïtat d’un discurs públic en què mantenir-se en el poder és l’única raó de ser dels diferents actors. A més, la paròdia de l’enciam ha sigut una moció a la totalitat a la banalització del discurs públic (de la qual el ‘Daily Star’ no és innocent) que ha portat el Regne Unit al pou en el qual hi ha: com el Waldo de ‘Black Mirror,’ si els ‘tories’ convoquessin demà eleccions i presentessin l’enciam com a candidat a Downing Street, encara guanyarien. Al cap i a la fi, Boris va arrasar i el Brexit es va consumar. Run, Mrs. Lettuce, run, ¿què és el pitjor que pot passar? ¿Que sumeixi el país en el caos? 

El Regne Unit ens ha enviat un missatge, un altre més, a qui vulgui escoltar-lo: qui sembra populisme, demagògia, sectarisme i irracionalitat, recull enciams.