¿El final de l’abundància per qui?

El passat mes de maig, en només cinc mesos, la Unió Europea ja havia consumit tots els recursos naturals dels que disposava per 2022, i vam passar a dependre de l’arribada de matèries primers de l’exterior. Una fita de consum que s’avança més cada any.

Davant d’aquesta crisi de materials no és d’estranyar que a Europa es parlia la fi sense embuts de reducció del consum, que es fomenti la reutilització i es fixin alts percentatges de reciclatge de tots els materials. On abans veiem residus inútils, ara trobem unavaluosa font de recursos. Les famoses 3R (Reduir, Reutilitzar i Reciclar) que durant anys associàvem únicament a una lògica ecologista s’entenen ara com pilars de l’economia i la geopolítica del futur.

En paral·lel a aquest gir del discurs, assistim a l’especulació amb el gas a nivell mundial i patim la dramàtica escalada del seu preu. Davant la previsió d’escassetat, els mercats responen amb lògiques especulatives devastadores. Crec que podem afirmar ja que els preus de l’electricitat suposen la major crisi econòmica de l’economia productiva i l’economia domèstica dels últims 10 anys, motiu pel que Alemanya acaba d’anunciar un pla de 200.000 milions d’euros per pagar rebuts i protegir el seu teixit empresarial.

Mentre tant, a Catalunya, veiem com la falta d’inversions i la paràlisi absoluta dels darrers anys tenen un impacte cabdal per l’economia del país. Anem tard i seguim parats. Fins fa dos dies encara pensàvem que l’aposta per les energies renovables, que redueixen el cost de producció i la dependència de l’exterior, eren una política merament ecologista, però ara es revela com una política econòmica de primer ordre.

A tot això, se suma un sistema de fixació de preus de l’electricitat que ha entrat en fallida. Ens els darrers 10 anys el preu mitja del kW se situava als 47€. Després d’haver patit pics de 500€, acordem posar un topall en 200€. És a dir, tot i que la producció de l’energia costi pràcticament el mateix que l’any passat, la paguem 4 vegades més cara, el que ha disparat en 200.000 milions d’euros els beneficis de les grans elèctriques d’Europa segons les estimacions de l’Agència Internacional de l’Energia.

Notícies relacionades

La inflació encareix els llums de Nadal als carrers de Barcelona

Per què Pujol torna al pujolisme

Ursula von der Leyen no ha dubtat en exigir un control sobre els guanys de les grans companyies elèctriques i fiscalitzar els seus beneficis caiguts del cel, totalment obscens. Unes conclusions a les que ja havíem arribat mesos abans al sud del continent, però la mesura estrella ha estat la creació d’un impost temporal per recaptar 140.000 milions d’euros a les elèctriques. Aquests diners, malauradament, es destinaran a pagar les seves pròpies factures inflades. Una mesura semblant a la del govern alemany. Afortunadament, comencem a sentir també veus discrepants:aquestes mesures no ataquen l’arrel del problema sinó que consoliden l’especulació. El que cal es reduir el preus, capgirar el model energètic, no pas pagar la festa d’uns pocs.

Si aprofitem les circumstàncies per consumar una transició energètica justa i necessària, la fi de l’abundància no té perquè ser tan traumàtica com un podriaesperar. És tan senzill com limitar els beneficis –abundants- vinculats a un sector tan estratègic com l’energia. No cal que perdi ningú, reinvertim els beneficis caiguts del cel en ajudes a milers d’empreses per poder treure endavant la seva activitat econòmica i a milions de famílies per poder pagar el rebut de final de mes. No podem arribar a l’hivern sense haver regulat i protegit l’economia, sense haver posat fi a l’abundància especulativa.