‘Argentina, 1985’: l’heroïcitat col·lectiva

—Silvia, sisplau... No em posis de mal humor, vinga –replica l’home.

—Jo no entenc si estàs així...

—Silvia.

—...perquè tens por que la «cosa» no es faci.

—¡Sisplau, Silvia!

—O perquè tens por que la «cosa» sí que es faci [...]. Crec que el que passa és que estàs cagat.

—Per descomptat que estic cagat. ¡Per descomptat!

Aquesta és una conversa fictícia, basada en fets reals, que té lloc a Buenos Aires, al menjador d’un pis de classe mitjana, entre una parella corrent. La «cosa» sobre la qual discuteixen podria ser un cop de volant professional, una operació transcendent (financera o a cor obert) o fins i tot, d’una manera una mica recargolada, podrien estar abordant l’eventualitat del seu divorci. Tanmateix, estan parlant sobre la imminència d’un judici, sobre la primera vegada en la història universal que un tribunal civil va condemnar una dictadura militar.

El diàleg pertany a la pel·lícula ‘Argentina, 1985’, del director Santiago Mitre, que la plataforma Amazon Prime Video va estrenar divendres a la nit. Em vaig quedar fins a les tantes veient-la. Un cop més, l’actor Ricardo Darín ho broda: està esplèndid en el paper de Julio César Strassera, el fiscal que es va atrevir a exhibir les atrocitats de la dictadura militar argentina (1976-1983) i va aconseguir fer seure els tirans al banc dels acusats.

La gravitació del món

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿Què fa un home normal quan li cau un pes així a sobre? Doncs afartar-se de cafè, fumar com una rata, escoltar una vegada i una altra l’obertura de ‘Tannhäuser’, de Wagner, i tirar endavant, tot i que sigui cagat de por. En poquíssim temps, només 17 setmanes, Strassera i Luis Moreno Ocampo van aconseguir muntar un equip de gent jove, sense cap llast de filiació política, perquè els ajudessin a pentinar l’Argentina de cap a peus per tal d’obtenir testimonis contra les juntes militars.

El millor d’‘Argentina, 1985’ és l’èpica de l’home gris, un funcionari de tribunals, un pròcer sense estàtua ni cavall de bronze, un heroi a contrapel que va posar-hi el pit, però que no seria tan heroic sense la seva família, sense la companya (interpretada per l’actriu Alejandra Flechner) que l’esperona, que el desafia, que l’acompanya sense ser una mera figurant. I, després, el cor grec de la societat argentina, el consens democràtic que va generar el Govern de Raúl Alfonsín. En realitat, no és Strassera qui escriu l’al·legat final, sinó una mà col·lectiva: «El sadisme no és una ideologia política ni una estratègia bèl·lica, sinó una perversió moral». Una pel·lícula molt oportuna: tornar a parlar de democràcia just ara, quan els seus valors estan amenaçats.