Article de Verónica Fumanal Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
No oblidem els seus noms
Hem de continuar lluitant per la igualtat legal i efectiva, però sempre amb la memòria del sofriment d’aquelles dones republicanes que van lluitar, van patir i van morir pels nostres drets.
una-activista-de-la-memoria-en-la-naranjera
‘Las cartas perdidas' és una pel·lícula documental d’Amparo Climent sobre les dones republicanes durant la Guerra Civil i els primers anys del franquisme. És un contingut imprescindible per entendre la doble crueltat infligida a les dones per part del bàndol nacional, com a republicanes i dones. Humiliades, vexades, violades, assassinades, dones que volien continuar vivint en llibertat, que veien en el franquisme la presó conservadora i feixista que les relegava a ciutadanes de segona, sense personalitat política, professional, humana, podent ser només el que els seus pares, germans i fills els permetessin ser.
Climent, i tot l’elenc de meravelloses actrius, et fa sentir el desassossec de ser una dona en el franquisme: perseguida, humiliada, adolorida, sense possibilitat de viure amb la teva família, amb els teus fills, sense poder estimar i perseguir els teus somnis, sense passat, present i futur. El dolor viscut per aquestes dones va ser tan fort que el documental em va produir una profunda tristesa i ràbia. Els aplaudiments que van seguir els crèdits em van tornar a l’octubre del 2022. Quan vaig sortir al carrer, vaig recuperar la meva consciència de dona lliure, amb drets, amb discriminacions sofertes també, però res en comparació amb allò que van patir les escriptores d’aquestes cartes perdudes.
Immediatament després, una pregunta va sacsejar el meu cap. ¿Per què no hi havia ningú entre els assistents de partits conservadors però demòcrates i, segons ells, defensors dels drets de les dones? Vox sabem que és un partit nostàlgic d’extrema dreta postfranquista, però, ¿per què el PP i Cs no se senten concernits per fer justícia històrica i recuperar una memòria que no permeti oblidar el nom d’aquestes dones? Em sembla absolutament impossible que a demòcrates convençuts els sembli inoportú condemnar el cop militar del 36, reconèixer el dret dels familiars i de la societat a conèixer la veritat, recuperar les víctimes de les fosses i cunetes, declarar il·legals els tribunals franquistes que van condemnar innocents fins i tot a la pena de mort. I sobretot, els sembli improcedent que la història s’estudiï i es conegui en els centres educatius com a antídot perquè l’horror no es converteixi en oblit que és la manera de repetir-ho. Semblen objectius nobles d’una democràcia que té en el seu passat recent una dictadura tan llarga, devastadora i cruel. Tanmateix, PP i Cs van votar en contra de la llei de memòria històrica acabada d’aprovar. Inaudit.
Notícies relacionades
Entretots
Al final, la sort demogràfica i històrica ha fet que visqui en una societat democràtica on soc i em sento lliure com a dona, per viure, estimar, treballar i opinar com vull. ¿Hi ha desigualtat i discriminació a Espanya avui? Sí, les dones patim violència de gènere, bretxes laborals i de cures, cosificació, i un llarg etcètera de macro i micromasclismes que perviuen. Per això, hem de continuar lluitant per la igualtat legal i efectiva, però sempre amb la memòria del sofriment d’aquelles dones republicanes que van lluitar, van patir i van morir pels nostres drets. Gràcies.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.