La foguera Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El dia després
No és la lobotomia que destrueix els cervells, sinó la suggestió de les imatges
Detecto –no sé si és cosa meva– certa fascinació, cert fetitxisme amb l’amenaça nuclear. Són aquestes coses de la representació: ens acostumem que la imatge sigui allò que ens explica el món, i la imatge sempre provoca una reacció superficial. El mateix quan col·legials en zel criden per les finestres i quan activistes veganes tiren salsa de tomàquet sobre un quadro protegit per un vidre. No és la lobotomia que destrueix els cervells, sinó la suggestió de les imatges.
El problema de les imatges és que no tenen narrativa. Són punts fulminants, esclats, impressions. Una novel·la és el contrari. La imatge col·loca davant el món, enlluerna, i la novel·la orienta i ajuda a transitar-lo. La vista ens servia per caçar, i la veu per deixar de caçar, per no dependre més de la vista, per assentar-nos. Les biblioteques, els burgs, les relacions: són diferents maneres de derrotar l’espectre de la imatge.
Però la imatge, en temps de pantalles, ha tornat a ensenyorir-se. Avui la gent ni tan sols vol escoltar allò que una imatge ha de dir. Creuen que la imatge ho ha dit tot. Que val més que mil paraules.
Vegeu la imatge d’un fong nuclear. El portentós ametller incandescent que llança la seva corona al cel i devora tot allò que hi ha al pas de la seva ombra. Llegeixo notícies i més notícies sobre les fanfarroneries de Rússia i l’OTAN, les amenaces creuades en les quals el costat civilitzat (nosaltres) es perd el respecte a l’igualar-se al dòberman eslau que ensenya les dents i treu espuma per la boca. Proliferen notícies sobre la compra de iode a les farmàcies i equips de megafonia per a catàstrofes, i em pregunto quant mal ens hauran fet les imatges, a hores d’ara, si sembla que ja no som capaços d’anticipar la narrativa que s’amaga darrere.
Durant la Guerra Freda hi va haver un tipus de por desactivada més endavant: la por nuclear. Es publicaven llibres, s’emetien pel·lícules, es comentava a les cases i les oficines. Prémer un botó podia convertir la vida humana en un impossible, se sabia, es temia. Llavors es coneixien bé les conseqüències d’una debacle atòmica. Si els líders complien les seves amenaces, ja no hi hauria ningú que pogués amenaçar. Era escac i mat. Els 10 consells per sobreviure a l’hivern atòmic són falsos.
De la confusió se’n surt amb històries. Tant de bo la televisió i les plataformes tornessin a emetre aquell vell telefilm de l’època, ‘El día después’. No era gran cosa, però explicava el que passa l’endemà de la fabulosa explosió.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
