Nòmades i viatjants
Ja no queden conills al barret de copa
Truss és l’última representació del deliri ultraliberal que va arrencar amb Margaret Thatcher
L’enfonsament que viu avui el Regne Unit és culpa de l’engany del Brexit, que es va imposar per la memòria d’un passat idealitzat aclamada per un nacionalisme antiquat i un cor d’oportunistes insensats
Activistes de ‘Led by Donkeys’ (‘Liderats per burros’) van col·locar aquesta setmana un cartell al 55 de Tuffon Street, en el qual es podia llegir: «L’economia britànica es va estavellar aquí». En aquest edifici del barri londinenc de Westminster conviuen els tres ‘lobbies’ ultraliberals que van impulsar al poder Liz Truss i el seu ministre d’Economia, Kwasi Kwarteng, tots dos fora de joc en tot just 45 dies. La seva missió era reduir els impostos dels rics i retallar la despesa social, la sanitat pública i les ajudes a les famílies que no poden pagar les seves factures de gas i electricitat.
Truss és l’última representació del deliri ultraliberal que va arrencar amb Margaret Thatcher, però Truss no té la intel·ligència política de la Dama de Ferro; ni el 2022 és el 1979. Vivim en un món interrelacionat en el qual el Regne Unit ha perdut pes.
Malgrat els prolongats i televisadíssims fastos de l’enterrament d’Isabel II, el país s’ha oblidat d’enterrar la reina anterior, Victòria, morta el 1901. El seu món d’ordre i comandament va desaparèixer després de la Segona Guerra Mundial i l’emergència dels EUA com a superpotència global. El Regne Unit va perdre l’Índia i la majoria de les seves colònies. Van quedar la Commonwealth, la pompa de la Corona i el poder de la City, capital dels intangibles, que els han permès viure en la ficció de la importància.
Una caixa plena de fum
Els humoristes britànics John Bird i John Fortune van explicar l’origen de la crisi hipotecària del 2008 en el vídeo Subprime Crisis. El capitalisme salvatge, el que predica Tuffon Street, consisteix a vendre fum dins d’una caixa tancada que passa d’inversor en inversor augmentant el seu valor sense que ningú s’atreveixi a preguntar què hi ha dins. La crisi esclata quan s’obre i es descobreix que està buida. Així va caure Lehman Brothers.
El Brexit, aprovat en referèndum el 2016, va ser una conseqüència del desajust entre una il·lusió imperial i la seva veritable posició al món. Els britànics que van votar ‘Leave’ es van creure el conte que els aniria millor sols, que recobrarien el control de les seves fronteres i de les seves decisions. Ara estem obrint la segona caixa de Bird i Fortune.
En aquella consulta es van imposar les emocions i la memòria d’un passat idealitzat aclamades per un nacionalisme anticuat i un cor d’oportunistes insensats. El problema no és Truss, és el seu partit dirigit per antipatriotes sense principis. Amb el Brexit van guanyar els Boris Johnson i els Dominic Cummings, cap intel·lectual dels orcs de la postveritat. Fins i tot va tenir minuts de glòria el racista Nigel Farage.
Incapacitat laborista
El laborista Jeremy Corbyn va ser incapaç de liderar la campanya a favor de la UE. Darrere de la seva ambigüitat s’amagava un antieuropeisme encallat als eslògans dels anys de militància sindical contra Thatcher. Corbyn volia altra UE, lluny dels mercaders, però el referèndum no era un assumpte ideològic. Es tractava d’una aposta simple: dins o fora d’Europa.
El va reemplaçar Keir Starmen, un centrista sense carisma que ho acaba de trobar de sobte en l’enfonsament de Liz Truss. Les enquestes el col·loquen el 10 de Downing Street perquè prediuen una hecatombe del Partit Conservador similar a la que va patir l’UCD d’Adolfo Suárez el 1982. És difícil que en aquest escenari els diputats ‘tories’, tan culpables com Truss, s’arrisquin a un avenç electoral.
Totes les opcions dels conservadors condueixen a un ‘Catch22’, la novel·la satírica de Joseph Heller en la qual cada solució representa un problema major. Elegir un tercer primer ministre des del juliol, en aquest cas sense primàries, els deixarà poc marge davant una ciutadania atònita per l’espectacle. La deriva és tal que alguns mitjans especulen amb la tornada de Johnson.
L’engany del Brexit
Notícies relacionadesLes eleccions generals estan previstes el gener del 2025. Arribar a aquesta data en espera d’una miraculosa resurrecció demoscòpica és una altra fantasia. Els laboristes, els liberaldemòcrates i els independentistes escocesos exigeixen comicis immediats. Les enquestes els són molt favorables.
La Cambra dels Comuns està composta per 650 membres. Els conservadors van aconseguir en les últimes eleccions una majoria de 80 escons, reduït a 71 en diferents eleccions parcials. Cada diputat es presenta per una circumscripció recolzat per un partit, però el que importa és la seva capacitat de resoldre els problemes concrets dels seus votants. No és el mateix ser diputat d’una zona afectada per la crisi o d’una altra que viu en l’abundància. Aquells que han pres la temperatura dels seus carrers saben que estan a punt de l’acomiadament. La gent n’està farta, però encara no sap que l’engany del Brexit és la raó de l’enfonsament.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
