L’acord de claredat: lliçons del passat i panorama comparat

El president Aragonès s’ha compromès a treballar per teixir un acord de claredat que identifiqui uns criteris compartits per exercir el dret a decidir com ho han fet el Canadà i el Quebec, i com ho han fet, i creu que tornaran a fer, el Regne Unit i Escòcia. Vol que els favorables i contraris a la independència acordin unes regles de joc perquè un futur referèndum i el seu resultat siguin acceptats per totes les parts.

Una primera virtut d’aquesta via és que té la voluntat i capacitat de seduir a un ampli gruix de la societat catalana. El president apel·la a «la Catalunya sencera»: no es dirigeix a la fràgil meitat de Catalunya que vol la independència, sinó a la gran majoria que es mostra favorable a resoldre el conflicte polític a través d’una consulta popular. L’acord de claredat busca teixir complicitats i consensos més enllà de les files independentistes.

La via de la claredat vol superar els dèficits del referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Atès que les anomenades lleis de desconnexió xocaven frontalment amb la doctrina del Tribunal Constitucional, van ser immediatament impugnades i suspeses. L’absència d’acord polític i els greus vicis de constitucionalitat van suposar una falta de participació dels partits i votants unionistes al referèndum. Va faltar una deliberació apropiada sobre els pros i el contres de crear un nou Estat. També van faltar garanties democràtiques i jurídiques, així com reconeixement europeu i internacional. Aquests dèficits van obrir pas a la coerció central i tot això va perjudicar greument la legitimitat del referèndum.

Part de l’independentisme finalment ha assumit que, en un context com l’actual, la legitimitat depèn en bona mesura del pacte polític i la legalitat. Així doncs, és necessari carregar-se de paciència per procurar, amb majories àmplies i voluntat sincera de negociar, l’acord polític i l’encaix jurídic d’una fórmula raonable per exercir l’autodeterminació.

L’acord de claredat s’inspira en dos casos pertinents: els del Quebec i Escòcia, on els referèndums de sobirania i secessió s’han canalitzat per vies compatibles amb els respectius ordenaments jurídics i han aconseguit la participació dels votants unionistes. Van ser genuïnes expressions de la voluntat del conjunt de quebequesos i escocesos, i no simples mobilitzacions secessionistes. De fet, tal va ser la participació dels unionistes en aquests referèndums, que sempre es va imposar el vot contrari a les opcions sobiranistes i independentistes.

Les virtuts de la via de la claredat no la deslliuren de problemes, el primer dels quals està relacionat amb les diferències entre els respectius rerefons constitucionals i polítics. En contrast amb la constitució britànica i en menor mesura amb la canadenca, la Constitució espanyola és continguda en un sol document escrit en forma de codi, proclama la indissoluble unitat de la nació espanyola i aquest precepte és extremadament difícil de reformar. Així mateix, la cultura política espanyola contrasta amb la britànica i la canadenca a l’hora de donar veu i vot als seus pobles perquè es puguin autodeterminar.

Aquest rerefons ha contribuït a encarar el debat de manera bastant diferent. A Espanya s’ha defensat i negat apassionadament l’existència d’un dret a l’autodeterminació (inclosa la secessió) d’un territori com Catalunya, mentre que al Regne Unit i el Canadà el debat ha sigut més pràctic: quina expressió de voluntat i suport popular s’hauria de donar perquè sorgís una obligació de negociar un nou estatus polític per a Escòcia i el Quebec. A Espanya, com en molts altres estats del món, el debat encara es concentra en qüestions polítiques, filosòfiques i constitucionals profundes, en detriment de qüestions més institucionals i pragmàtiques com les referides a la claredat.

El requisit de la claredat apareix al dictamen del Tribunal Suprem del Canadà sobre la secessió del Quebec. Aquest cèlebre dictamen de 1998, emès després del segon referèndum quebequès de sobirania de 1995, conclou que si els quebequesos expressen per via de referèndum una voluntat clara de separació, sorgiria un deure de negociació sobre el futur polític del Quebec. Tal deure de negociació sorgiria sempre que els quebequesos responguessin a una pregunta clara amb una majoria clara.

El 2000, el Parlament canadenc va aprovar una llei per donar efecte al requisit de la claredat. Segons aquesta llei federal (l’esmentada llei de la claredat), una pregunta clara és aquella que versa de manera directa sobre la secessió. Aquesta mateixa llei, en canvi, no concreta què és una majoria clara i simplement disposa que serà el Parlament federal qui, una vegada celebrat el referèndum d’independència, ho decideixi.

Aquesta llei federal va ser immediatament contradita per una llei quebequesa que va establir que el poble quebequès té dret a decidir lliurement el seu règim polític i el seu estatus legal. Aquesta llei provincial especifica que l’opció guanyadora en un referèndum seria la que obtingués més de la meitat dels vots vàlidament emesos.

Notícies relacionades

Pere Aragonès enfila la via canadenca davant l’enuig de Junts

Menys ‘independència’ i més ‘referèndum’: així han canviat els discursos de Pere Aragonès

Mentre que el 2012 es va aconseguir un acord polític sobre el referèndum d’independència entre els governs britànic i escocès (acceptat i vehiculat a través dels respectius parlaments), no va existir un acord similar entre el Govern canadenc i el quebequès, sinó més aviat una tolerància als referèndums de sobirania convocats des del Quebec. Tal acord o aquiescència van comportar la celebració pacífica dels referèndums i van fomentar la participació dels votants unionistes.

Actualment, el Govern britànic rebutja pactar un nou referèndum d’independència d’Escòcia, que la primera ministra escocesa voldria celebrar l’octubre del 2023. Davant la incapacitat actual d’acordar políticament un nou referèndum, el Govern escocès ara demana l’empara del Tribunal Suprem britànic. Si finalment no pot convocar-se un referèndum legal i acordat, la líder escocesa afirma, amb bon criteri, que les eleccions hauran de ser encarades i llegides en clau referendària.