Article de Xavier Antich i Mònica Terribas Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Menys soroll, més veus
Òmnium està desfent els nusos en tots els fronts prioritaris, perquè cal canviar la situació i sortir de la fase de bloqueig per poder avançar
¿On tenim el país aquesta tardor? Respondre la pregunta obliga a analitzar i distingir, enmig de tot el soroll, les diverses crisis –democràtica, social i econòmica– que es cronifiquen, s’enquisten i impacten directament sobre la ciutadania. Que l’enrenou del moment no ens faci obviar la negació sistemàtica de l’Estat espanyol al legítim dret a l’autodeterminació de Catalunya i el degoteig incessant de causes judicials contra representants públics, societat civil organitzada i ciutadania mobilitzada, que acumula més de 4.200 procediments, tal com assenyala el mapa de la repressió elaborat per Òmnium Cultural. Tampoc podem eludir les ordres polítiques de jutges i policies d’espiar el moviment independentista ni les instruccions del Ministeri de l’Interior per infiltrar policies en la joventut organitzada, vulnerant drets fonamentals i mobilitzant eines de la lluita antiterrorista per perseguir la dissidència.
Que la cridòria no ens tapi l’evidència que un 29% de la població viu en risc d’exclusió social, que l’atur juvenil supera el 25% i que la inflació i el preu de serveis bàsics no deixen de pujar. Que hi ha gent sense casa i cases sense gent a causa de la gentrificació i l’especulació, i que els Pressupostos de la Generalitat no seran els que ens fan falta per donar-hi resposta fins que aquest país aconsegueixi la independència i pugui revertir un dèficit fiscal crònic de 20.000 milions d’euros anuals. Que el país no podrà avançar si deixa enrere un terç de la seva gent.
Que l’enrenou no amagui on tenim la llengua catalana: judicialitzada a les escoles i reculant en molts àmbits, sobretot en l’audiovisual, l’oci i al carrer.
Entretots
Que els xiulets no impedeixin la reflexió necessària sobre el patrimoni de l’1 d’octubre del 2017. Allà on va culminar un cicle insòlit de cooperació, organització i discreció del moviment independentista en tota la seva diversitat. Aquest patrimoni, que viu encara però que no ha avançat en la mateixa direcció durant el cicle posterior a l’1-O perquè els partits han deixat d’escoltar-se i treballar en acords estratègics. Un moment complex en què nosaltres no abonarem una dinàmica de bàndols ni assenyalarem culpables. I en què direm sense embuts que si algú pretén apropiar-se del patrimoni de l’1-O és que no ha entès la naturalesa transversal del moviment. Perquè no és la base social de l’independentisme qui ha dinamitat el potencial d’aquella tardor: és l’Estat espanyol, amb violència policial, repressió, judicis i exili; però també les actituds partidistes i les lluites per una hegemonia tan exigua que no porta ni a la independència ni a enlloc.
Si posem l’orella veurem que són els fronts prioritaris en què s’ha de treballar. Òmnium està desfent els nusos en tots ells, perquè cal canviar la situació i sortir de la fase de bloqueig per poder avançar. I això vol dir avançar cap a la via democràtica, inclusiva i transversal, cap a la independència a través de l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació. Ens fa falta restablir la generositat, el respecte i el reconeixement recíproc com a condicions necessàries per treballar amb objectius compartits que permetin tirar endavant. Per això, fan falta noves maneres i incorporar noves sensibilitats i noves veus, també de la ciutadania organitzada, per participar en la solució del problema. Començant per la joventut organitzada, que demostra dia a dia que sempre té veu pròpia i ha de ser escoltada. La gent jove que demostra el seu compromís i que, massa sovint, no té altaveu ni se sent representada per una societat que els aparta i per a la qual dibuixa un futur incert. Aquelles persones que si no les escoltem, correm el risc de perdre-les, de deixar l’independentisme orfe de tota una generació. Perquè el futur del país no el decidiran només tres partits i dues entitats.
¿Són prou raons per trobar-nos en un espai comú des d’on construir? Creiem que sí, i no tenim alternativa. Quan parlem de nou cicle, des d’Òmnium, parlem de teixir una estratègia conjunta i això només és possible si s’abandona la dinàmica de retrets i es treballa amb plena consciència pels reptes en què hi ha en joc el futur del país. I si s’actua en conseqüència. Només així ens en sortirem. Les portes d’Òmnium estan obertes per actuar. Nosaltres hi som.
