Desallotjament exprés Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Agilitat amb les ocupacions conflictives
Amb certa freqüència, es contraposa el dret a la vivenda amb el dret a la propietat al tractar l’assumpte de les ocupacions il·legals. Una contraposició que el legislador ha intentat resoldre intentant donar la millor resposta a les necessitats més urgents, però que, a la pràctica, ha generat altres situacions que s’allunyen de l’esperit original de la llei. Situacions que, en lloc de protegir amb garanties processals les persones vulnerables davant l’amenaça de quedar-se al carrer, blinden delinqüents que s’aprofiten de l’actual marc legal per lucrar-se amb vivendes alienes, ja sigui màfies que trafiquen amb els pisos buits venent-los claus en mà, ja sigui utilitzant-los per a les seves pròpies activitats delictives, com els narcopisos. Tot això passa davant la impotència de propietaris i veïns, que pateixen a més la conflictivitat d’aquestes activitats il·legals. Sembla evident que la diferent naturalesa entre unes ocupacions i les altres mereix una resposta policial i jurídica diferent. No es pot emparar igual la família sense sostre que el criminal. La recent esmena a la llei d’enjudiciament criminal, impulsada pel PSOE i que es votarà al Congrés ben aviat, busca donar una solució a aquest problema que va en augment.
La modificació legal, d’una banda, permetrà que els jutges autoritzin un desallotjament en 48 hores si la vivenda ha sigut ocupada per delinqüents. De l’altra, possibilitarà que siguin les comunitats de veïns que puguin sol·licitar el desallotjament, per a casos en els quals el propietari –l’únic que pot fer-ho ara– se’n desentengui. Unides Podem, soci del PSOE al Govern, mostra reticències a aquesta esmena. En una ocasió anterior, el PP va presentar la seva pròpia esmena (que va ser rebutjada) per als desallotjaments exprés. Els prejudicis ideològics solen entelar i dificultar la recerca d’una solució efectiva al problema de les ocupacions il·legals de vivendes. El fet que, avui dia, un desallotjament pugui trigar entre un i dos anys a fer-se efectiu provoca als afectats una desesperació que de vegades acaba en la contractació de grups privats especialitzats en desocupacions. Una funció que hauria de recaure preferiblement en els cossos policials, però que els mateixos agents es declaren impotents per actuar amb més rapidesa. El perill és que s’estengui la sensació que la llei acaba protegint més els delinqüents que les víctimes.
Notícies relacionades
No és casual que entre els grans defensors d’aquesta modificació normativa hi hagi alcaldes de ciutats com Mataró, Sabadell, Terrassa, Granollers... que pateixen en primera línia les conseqüències d’aquestes activitats il·legals en un augment de la conflictivitat i la inseguretat veïnal. La proximitat de les eleccions municipals pot servir per recuperar un problema que, de fet, mai ha desaparegut.
Entretots
La proposta de desallotjaments en 48 hores és un pas cap a una justícia més àgil, però obre dubtes que s’hauran d’aclarir, per exemple, quan es considera que una ocupació és delinqüencial si no hi ha condemna pel mig. Tampoc s’hauria d’oblidar el rerefons de l’assumpte: les ocupacions són la manifestació patent del greu problema de l’accés de la vivenda en molts municipis espanyols. Equiparar la vivenda social al nivell d’altres ciutats europees ha de ser una prioritat. Interpretacions benintencionades accepten les ocupacions com a resposta a la falta d’alternativa habitacional, però no poden ser una realitat socialment acceptada. De la mateixa manera que no és admissible deixar al carrer una persona que no pot pagar un lloguer al mercat legal, tampoc ho ha de ser que el propietari d’una vivenda hagi d’assumir una responsabilitat, i un cost, que correspon a les administracions públiques.
