Tribuna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¡Que venen els socialistes!
Ara tenim un govern que arrossega els peus sense poder anar enlloc, sotmès al vaivé dels interessos dels altres partits, vulnerable, inestable i poc representatiu. Res pot ser pitjor, vingui qui vingui en les pròximes eleccions
Un dels arguments més puerils que he sentit aquests dies, per tal de justificar el manteniment d’un Govern en precari, és que, si anem a eleccions, «guanyaran els socialistes». És el típic recurs de l’amenaça del llop, per dir-ho en la versió nostrada de Guimerà. El PSC ja va fer servir aquesta «por» política com a lema electoral el 2008, amb aquella famosa frase ideada per José Zaragoza -«Si tu no hi vas, ells tornen»-, que tants bons resultats va donar a Carme Chacón. El lema, gravat en un fons vermell amb les imatges de Rajoy, Acebes i Zaplana, era tan impactant com el que va fer servir ERC el 2019, en un calc de la vella campanya socialista. «Si tu no hi vas, ells hi tornen», deien els republicans, aquesta vegada amb l’afegit del pronom adverbial, i les cares de Sánchez i Rivera.
La por, doncs, com a reclam en negatiu, entès com un revulsiu més poderós que la seducció dels propis arguments, de manera que és més important evitar que uns governin, abans de decidir qui voldríem que ens governés. Aquest trist recurs, que pot ser molt eficaç en termes electorals, és el símptoma d’una enorme feblesa democràtica. Tant si es fa servir per guanyar vots com per justificar el manteniment del poder (quan s’han perdut els fonaments que el sostenien), en tots els casos denota una pobresa argumental pròpia de l’infantilisme polític. En el joc democràtic, l’èxit d’una opció política no es pot sostenir amb l’argument que els altres són pitjors, perquè aleshores no només es mostra la pobresa dialèctica, sino que es redueix la confrontació d’idees al pur maniqueisme.
I és en aquests termes maniqueus que els republicans justifiquen mantenir-se en el govern i no prendre l’única decisió que semblaria responsable, la d’anar a eleccions. «Si les convoquem, vindrà en Salvador Illa», asseguren sotto voce, en to d’amenaça. En qualsevol país de l’entorn democràtic, quan un president perd, en només 16 mesos, totes les aliances que el varen investir, i no és capaç de bastir cap nova majoria, ha de convocar eleccions immediatament, per tal de no sotmetre els ciutadans a una precarietat agònica. Però en aquesta Catalunya de les meravelles, on els arguments es retorcen fins al deliri, hom pot vendre com si fos un acte de responsabilitat el que no és res més que una greu irresponsabilitat.
Cap país no pot ser governat per un partit que no va guanyar en vots i tampoc ha retingut la majoria parlamentària, relegat a una solitud extrema. No pot fer-ho, no només perquè resulta èticament reprobable, sino perquè fa un dany inevitable als interessos del país. Per dir-ho d’una manera crua, el govern del president Aragonès representa una minoria d’una minoria, de manera que ha deixat de ser representatiu. És clar que pot aguantar en el poder in extremis, jugant a la puta i a la Ramoneta de la geometria variable, o bescanviant interessos de partits sense gaire escrúpols -com va passar amb el canvi de cromets entre ERC i comuns, a l’ajuntment de Barcelona-, però això, a banda d’una estafa als votants, és un desastre des de la perspectiva ciutadana. Tenir un president i un govern que practiquen el famós culo di ferro de Berlinguer, només significa una cosa: que l’ambició pel poder i l’interès de partit estan per damunt del bé públic. És cert que aquesta prioritat dels interessos propis per damunt dels públics és comuna a totes les formacions polítiques, però fins i tot en el desvergonyiment hi ha límits.
I l’argument de la por al llop -o a l’Illa-, per tal de tranquil·litzar l’univers independentista, no pot ser més patètic. Catalunya no ha de ser tutelada per un partit messiànic que vol salvar-la del papu, sino per la força política que aconsegueixi els vots i les majories que li donin solvència. I si això ho aconsegueix en Salvador Illa, o el sursum corda, sigui qui sigui, sempre serà un Govern millor, senzillament perquè representarà la voluntat ciutadana. Com ho representava el Govern de coalició, fins que va petar pels aires. Ara tenim un Govern que arrossega els peus sense poder anar enlloc, sotmès al vaivé dels interessos dels altres partits, vulnerable, inestable i poc representatiu. Res pot ser pitjor, vingui qui vingui en les properes eleccions.