Adolescències fràgils i allargades

Entremig, s’allarga l’adolescència com a període de construcció del jo, amb més temps per a la diversió i l’evasió, per al joc i el coqueteig, per explorar la sexualitat i l’orientació afectives, per descobrir el món i els seus perills, per temptejar límits i riscos, per acceptar o rebutjar el teu cos i el teu gènere, per viatjar i acumular experiències, per escollir la teva trajectòria educativa... en suma, més temps per posicionar-te davant la vida i el teu futur. Més temps adolescent de prova, assaig i errors, amb segones i terceres oportunitats, amb dilemes d’elecció difícil i la necessitat de comptar amb consellers, orientadors, psicòlegs i terapeutes per revertir els riscos de possibles males decisions en el trajecte: perdre’s, estancar-se, sentir buit vital, soledat o depressió, finalment.

Abans de la pandèmia, el 70% dels adolescents se sentien sols, el 50% tristos i el 47% faltats d’energia i il·lusió, segons dades d’Unicef-Espanya. La pandèmia ha servit per destapar un problema estructural que la societat adulta es negava abans a reconèixer. Malgrat el benestar material aconseguit, els nostres adolescents se senten més sols, tristos i buits que mai abans en la història recent. Amb la postpandèmia, ha emergit la salut mental i emocional dels adolescents com una prioritat de l’agenda pública i mediàtica. I amb tota la raó. El confinament i la limitació dels espais de vincle i socialització ha augmentat el malestar emocional passant, per a les noies, del 23% el 2016 fins a gairebé el 39% el 2021. En contrast amb els nois que han passat del 12% el 2016 fins al 20%. La desproporció per gènere també afecta els casos de depressió i trastorns de salut mental, sent sempre el doble per a les noies que per als nois.

El mateix passa amb la insatisfacció corporal, afectant el 63% de les noies pel 55% entre els nois. El problema és que, en relació amb el 2016, les noies pugen 9 punts, però els nois n’augmenten 19 en insatisfacció amb el seu propi cos. Són dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. ¿Què ha passat? La pandèmia ha agreujat unes tendències prèvies i preexistents, el punt d’inflexió del qual va ser l’aparició d’Instagram i altres xarxes socials com un poderós agent socialitzador en què el grup d’iguals guanya poder per avaluar l’individu i aquest canvia el seu comportament per sentir-se acceptat pel grup.

Notícies relacionades

Un adolescent de cada set té problemes de salut mental

Twitter era una cerveseria de Múnic

Una altra recent investigació britànica destaca la correlació entre estar més de dues hores diàries connectat i pendent de les xarxes socials i la probabilitat d’entrar en depressió. Amb 5 hores diàries, les depressions entre les noies es disparen fins al 37% i per als nois, fins al 14%. De nou, les noies dupliquen el risc. La subordinació femenina avui no ve donada per la seva discriminació en l’espai públic, sinó per autoexplotar-se a les xarxes digitals davant la seva necessitat d’aprovació social dels seus iguals. És una forma d’alienació que té gènere i una història silenciada d’inseguretats i fragilitat que ni la família, ni l’escola ni l’entorn comunitari han sabut revertir abans.

Aprenguem de l’error. Ara toca saber cuidar-se dels més fràgils, prendre’s seriosament l’adolescència (sense patologitzar-la) i superar aquesta cultura del darwinisme social, que deixa sempre de banda els més febles. Emancipar-se de la violència simbòlica que exerceixen les xarxes socials i construir més xarxes d’ajuda mútua, cara a cara, també es fa necessari.