No hauria d’haver deixat que passés

Era un abús fet des de la seducció, sibil·linament, m’atreviria a dir que fins i tot amb mestria. Perquè, quan ell veia que s’excedia, sempre tenia una excusa lligada al terreny pedagògic que elles no tenien més remei que acceptar. Perquè ell era el professor i elles les alumnes. I el professor és qui ens ensenya el que està bé i el que està malament.  

Les seves metodologies eren extravagants i macabres, però per a elles eren normals, perquè eren l’únic que coneixien. Tancava els llums de l’aula i propiciava que tots es toquessin entre tots. I ell participava en l’exercici com un alumne més. En aquests espais presumptament pedagògics hi havia petons al coll, tocaments i coses que evidentment un professor no hauria de fer amb una alumna. Però eren classes de teatre i ell el disfressava amb l’excusa que «els teatrals som així». I elles es van creure que això era l’habitual en aquest àmbit i que, per molar, per ser actrius de veritat, havien de participar en aquest tipus de jocs. Hi ha un testimoni d’una noia que explica com ell li va ficar la mà a la boca, va jugar amb la seva llengua i li va fer fer el mateix a ella amb la d’ell. A l’acabar l’exercici, maquiavèl·lic, li va preguntar davant de tota la classe com s’havia sentit i ella va contestar: «Molt bé». Perquè dir el contrari era ser rara, era no pertànyer, era no ser guai. I ell jugava a això, sempre des de la seva situació de poder i des d’una diferència d’edat amb les alumnes que cada any que passava era més gran. 

Elles van necessitar molts anys per entendre que el que havien viscut com una cosa normal eren abusos i que res del que havien patit era culpa seva. I, quan, gràcies a l’impuls de Dones a Escena es van atrevir a denunciar, es van trobar la sorpresa que el delicte havia prescrit. Legalment, no es podia fer res.  

Han de passar anys perquè algú que ha viscut una situació així s’identifiqui com a víctima. Per això el documental insisteix que els delictes d’abús no haurien de prescriure. Els abusadors són depredadors intel·ligents, que saben manipular i invertir la situació de manera que de vegades és la víctima la que sent que ha fet alguna cosa malament. I necessita temps per entendre que no és així, que el que li han fet creure durant anys que era normal era un delicte. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Hi ha una frase esborronadora que es repeteix en tots els casos que s’expliquen en ‘El sostre groc’. Després de l’abús, quan la nena (recordem que no tenien més de 15 anys), no sap ben bé què ha passat ni com, en el moment en què està terroritzada i en xoc mirant fixament el sostre groc que dona títol al documental, ell li diu: «No hauria d’haver deixat que passés». I aquesta frase encara avui, dies després d’haver vist la pel·lícula, em crema al pit. Una frase que converteix la víctima en botxí, i el botxí, en víctima. Segurament, la frase que es va quedar gravada en la memòria de totes, la frase que va fer que triguessin anys a entendre que no eren elles, que era ell.  

Ara cal esperar que el cine arribi on no ha pogut arribar la justícia. Però, sobretot, que serveixi per regirar consciències, perquè els que han vist coses es plantegin per què van girar la cara i per què no denuncien. Vaig veure la pel·lícula en un passi privat per a acadèmics de l’Acadèmia del Cinema Català. Al sortir, unes professionals del sector feien grupet. Una d’elles, totalment tocada i encesa pel documental, va preguntar: «¿Què fem amb els del cine? ¿Amb els que totes sabem el que han estat fent durant anys? ¿El que segurament encara continuen fent? ¿També ens callarem, nosaltres?». No sé de qui parlaven, però al sentir-les vaig confirmar que ‘El sotre groc’ és una pel·lícula necessària i que tothom hauria de veure-la.