Editorial Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La necessitat d’assegurar la suficiència dels ingressos de les administracions públiques per fer front a les necessitats de despesa en un horitzó de crisi de dimensions incertes i en un context de tipus alts que penalitza l’endeutament, i de fer-ho sense ofegar encara més l’activitat econòmica i la renda disponible de les famílies, ha situat totes les economies desenvolupades davant un debat de resposta difícil sobre quina ha de ser la seva política fiscal. Les solucions d’un thatcherisme irreflexiu, amb promeses de reduccions d’impostos a les rendes més altes sense compromisos de control de despesa i fiant-ho tot sense cap fonament en un hipotètic creixement generat per aquestes mesures, han topat bruscament amb la realitat al Regne Unit. Els mercats no han comprat el discurs i fins i tot autoritats econòmiques perfectament ortodoxes –i els mateixos nous responsables de pilotar l’economia britànica des del Partit Conservador– adverteixen de la necessitat d’apujar alguns impostos o aconseguir que les grans fortunes no s’evadeixin de les seves obligacions fiscals. Però aquest principi general, igual que ha passat amb la recepta fallida de Liz Truss, es pot aplicar també de manera irreflexiva, imprudent o ineficient.
Aquest és molt probablement el cas de la temptació vigent a Espanya de posar el focus d’aquest debat en l’impost de patrimoni, tot i que sigui sota la forma de l’«impost de solidaritat», que va poc més enllà de ser una fórmula d’harmonització de l’actual gravamen sobre el patrimoni que neutralitzi les iniciatives de les comunitats governades pel PP. La ineficiència i inequitat d’aquesta fórmula impositiva queden evidenciades en quins són els termes del debat que mantenen els experts sobre l’impost de patrimoni: l’únic consens és que en la seva formulació actual és inadequat i les posicions oscil·len entre la necessitat de reformar-lo a fons i les propostes de pura i simple eliminació.
La supressió d’aquest impost de manera general a tots els països del nostre entorn econòmic amb l’excepció de Noruega i Suïssa és un indicador a tenir en compte. Les característiques de doble imposició (ja es van gravar les rendes que van permetre acumular el patrimoni) i els seus efectes dissuasoris sobre l’estalvi (o, almenys, sobre l’estalvi transparent) són motius que han fet qüestionar aquesta fórmula a molts països. Però en el cas espanyol les ineficiències són més, i en alguns casos molt específiques. La inequitat ho és tant des del punt de vista territorial com de nivells de renda: els qui paguen són els contribuents de rendes mitjanes i altes que ni poden ocultar la seva activitat econòmica fora del radar d’Hisenda ni poden fer el seu patrimoni opac refugiant-lo en paradisos fiscals o desplaçant-lo a societats alienes a qualsevol activitat econòmica real. L’impost sobre el patrimoni no té res a veure amb un impost a les grans fortunes: que entre els contribuents només n’hi hagi 724 que declaren una fortuna de més de 30 milions d’euros prova que recau sobre algunes grans fortunes i, això sí, sobre la gran part de les classes mitjanes més acomodades.
La reforma fiscal que es requereix inclou sens dubte alleujar la pressió fiscal sobre les economies familiars i empresarials més asfixiades (amb fórmules de deflactació que ajustin l’IRPF a la inflació) i buscar nous ingressos fiscals en aquest 25% de l’economia espanyola que es mou a l’ombra o sota el sol d’altres latituds. No ha dit ningú que sigui fàcil, però tampoc que les solucions més simples i més fàcilment defensables en el debat públic siguin les més eficaces.
