Desperfectes | Article de Valentí Puig Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La penúltima esquerra
Qui sap si la nova esquerra emocionalista és més divisiva que la ideològica. Alguna cosa canviaria si les urgències econòmiques s’imposessin a la temptació identitària. De vegades, les necessitats redueixen els extrems després d’haver-los fomentat
L’esquerra italiana queda òrfena, fins i tot més que una esquerra francesa sense socialisme i amb l’extremista Jean-Luc Mélenchon com a oposició suprema a un Macron volatilitzable. Molts votants tradicionals de l’esquerra han desertat per un efecte generacional i, alhora, perquè els seus líders actuals busquen vots als nínxols identitaris, el nou feminisme, els col·lectius de gènere, ètnies inventades, la pulsió victimista o la versió més apocalíptica del canvi climàtic.
A Suècia, la socialdemocràcia eterna ha perdut el poder postcapitalista. Deixa de ser el model tan ‘prêt-à-porter’ que fins i tot Jordi Pujol proposava. Pla li va recordar que a Catalunya no hi havia suecs. Amb la inquietud per la immigració que ha alterat el mapa polític europeu, l’esquerra atomitzada i afeblida s’até al menú del dia: una política emocionalista que satisfaci la credulitat tan enquistada, de manera anòmala, en la societat de la informació. A dreta i esquerra, les tesis conspiratòries recapten un capital de vots. Raça i gènere sublimen la diversitat i la contraposen a les polítiques austeres. L’Estat s’endeuta i noves futures generacions hauran de pagar els interessos.
Tal vegada l’esquerra practicable es recuperi al Regne Unit, per poc que els laboristes centrin el seu programa per derrocar uns ‘tories’ que es busquen la ruïna amb un ànim inimitable. L’actual líder laborista, Keir Starmer, va arribar a la rotonda centrista posant a la picota el seu antecessor, el radical Jeremy Corbyn, un obstacle escarpat a l’entrada de Downing Street, com sempre ho han sigut l’esquerranisme i el neutralisme per als laboristes. Starmer avantatja als conservadors en 27 punts i té flexibilitat per reubicar-se. A Alemanya, la socialdemocràcia pragmàtica d’Olaf Scholz ja té el poder –amb el suport dels verds i els liberals transformistes– i si el va aconseguir no agitant les aigües, a fi de semblar tan estable com Angela Merkel. Ha incrementat el pressupost de Defensa i es disposa a passar pel llarg hivern del descontentament gasístic.
Entretots
A Espanya, Pedro Sánchez ha substituït les raons del felipisme per les emocions de Podemos i Yolanda Díaz. El vot de lleialtat al PSOE pot fer-se abstencionista per l’associació amb Podemos o els suports parlamentaris de Bildu i ERC. Si la llei de transgènere és ara un episodi d’alta tensió és perquè han xocat el PSOE de sempre i el d’ara, tant com dues maneres d’entendre el feminisme. Qui sap si la nova esquerra emocionalista no és més divisiva que l’esquerra ideològica. Alguna cosa canviaria si les urgències econòmiques s’imposen a la temptació identitària de la penúltima esquerra. De vegades, les necessitats redueixen els extrems després d’haver-los fomentat. Seria tornar al centreesquerra, a la gestió socialdemòcrata més pragmàtica.
L’esquerra entre turbulències és una oportunitat electoral per al centredreta, sempre que no hagi d’esforçar-se per renovar idees i estratègies, és a dir, si per arribar al poder en té prou amb les garanties de la seva gestió en el passat. A la recerca d’un horitzó d’esquerres, definir-se com a progressista ara mateix significa poc. Amb tantes crisis de present ni el progrés és el que era.
