Llimona & vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Mario Conde, les bodes de plata del banquer del rei
Abans la banca mimava els seus clients; ara un rei truca al seu banquer per un problema de faldilles i li atén un robot que li indica que premi l’1 si va utilitzar preservatiu o el 2 si la trobada va ser a pèl
Mario Conde està de celebració. Commemora aquests dies les seves bodes de plata: fa vint-i-cinc anys de la seva primera condemna judicial, una efemèride que sempre és especial. Poden venir altres condemnes, algunes fins i tot més dures, però la primera és sempre la primera, se li guarda un carinyo especial. Tot i que només van ser sis anys de presó encara que en complís un i mig, va ser la seva primera vegada, i això és una cosa que un home com Conde guarda en un racó del seu cor.
No sé si la celebració inclourà una entrada simbòlica a la presó, com aquells matrimonis que en el seu aniversari representen de nou el casament, ja canosos i xacrosos. I igual que els matrimonis veterans, convidarà a l’acte els que el van acompanyar aquell dia; en el seu cas, no convidats de categoria, sinó xoriços, violadors, algun assassí i un parell de proxenetes a qui se’ls havia anat la mà amb les seves pupil·les, sense oblidar els funcionaris que els custodiaven, que deixaran anar alguna llagrimeta pensant en els bons vells temps. Tot això sota una pluja de confeti i serpentines. Mentre això no arriba, les bodes de plata s’han celebrat amb magnificència en televisió, que és com celebren les coses els poderosos. Vint-i-cinc anys. Déu n’hi do. La cosa mereixia almenys un ‘Salvados’ a la seva disposició.
L’homenatge va tenir lloc el dia 9 i no va faltar més que un pastís en forma de cel·la amb vint-i-cinc espelmes per bufar. Mario Conde es veu més eixut i amb el cabell canós, però se’l continua pentinant cap enrere i amb gomina, de manera que no ha perdut l’únic signe de distinció que tenia fa vint-i-cinc anys. Conde va aconseguir que pentinar-se cap enrere amb gomina fos la seva marca de la casa, una fita que ni tan sols havia aconseguit Travolta anys enrere amb ‘Grease’. Del que va dir per la seva festa televisiva d’aniversari, recordo només que ho té tot embargat excepte la finca, perquè està a nom dels seus fills, que els altres banquers li tenien mania perquè era un nouvingut i que van donar diners al PP i a la Convergència de Pujol, tot i que la notícia hauria sigut que no els hagués donat.
Entretots
A Vox, en canvi, no pensa donar-los ni un euro, no sé si per falta de ganes o d’euros. Va afegir també que li agradaria tenir una «última conversa» amb el rei. No sé si allò d’«última» té a veure amb l’aspecte demacrat que presenta l’anterior monarca. En tot cas, és urgent que algú concerti la cita abans no sigui massa tard. Conde, que pel seu cognom mereixeria formar part de la noblesa, es va convertir durant els seus anys de vi i roses en banquer personal del rei, que és molt millor.
Els pobres no tenim de capçalera res més que un metge, i això amb sort, que per aconseguir cita ens hem d’armar de paciència. Els poderosos, en canvi, tenen de capçalera tots els serveis. El metge, per descomptat, i només han de despenjar el telèfon perquè acudeixi a casa seva a l’hora que sigui, però també disposen amb similars condicions d’amant de capçalera, gestor de capçalera, cuiner de capçalera, mainadera de capçalera, mecànic de capçalera per a qualsevol dels automòbils del garatge, jardiner de capçalera, bisbe de capçalera en el cas dels creients i, per sobre de tots ells, banquer de capçalera. Jo, que mai he tingut banquer propi, imagino que poder trucar a hores estranyes a un home perquè t’aconselli on invertir uns milions deu ser un plaer superat només pel de celebrar les bodes de plata de la primera condemna judicial penal.
Mario Conde era el banquer de capçalera del llavors rei, i a més de proporcionar-li a Joan Carles una llibreta d’estalvis nova quan la vella s’esgotava i de regalar-li una bateria de cuina com a client preferent, l’assessorava en les inversions. Fins i tot li solucionava problemes –aquest detall el va revelar en una estada de la casa que té les parets adornades amb banyams– amb alguna de les seves amants de capçalera. Abans sí que la banca mimava els seus clients; ara un rei truca al seu banquer per un problema de faldilles i li atén un robot que li indica que premi l’1 si va utilitzar preservatiu o 2 si la trobada va ser a pèl.
La millor frase que mai ha pronunciat Mario Conde, la que reflecteix una manera de fer les coses i una encertada visió de la societat, és: «Aquí mateix, qui no té bitllets verds està fora de joc, i hi ha gent ara mateix que s’està fent rica, a les bones i a les dolentes...». És clar que el Mario Conde que la pronuncia és el detectiu de ficció creat pel cubà Leonardo Padura, però podria haver sigut perfectament el nostre.
Notícies relacionadesVint-i-cinc anys ja. Quins temps aquells en els quals tot era possible.
–Més que un robatori, va ser un autoregal –es justifica Mario Conde. El de Padura, el cubà.