Què busquen els ‘tories’ amb Sunak: estabilitat, serietat i competència

Quan fa dos anys es va materialitzar la sortida de la UE, els partidaris del Brexit van creure que el pragmatisme, el sentit comú britànic, el famós ‘common sense’, seria suficient per tornar a situar el Regne Unit al lloc on, segons ells, mereixia ser. Van pensar llavors que l’apel·lació a la nostàlgia serviria per recuperar la posició de gran potència imperial i marítima del segle XIX, alhora que consolidaria la seva situació com a centre financer amb la seva prestigiosa City, ja en el XX. 

La supèrbia de l’individualisme els va fer fer el pas, amb desinformació i interessos pel mig, perquè van pensar que, com en èpoques passades, els britànics serien capaços. ¿Com no s’havien de fiar de la nació inventora del futbol, del parlamentarisme i del neoliberalisme? Van pensar que aquestes serien credencials suficients per sobreviure en un món que ja el 2013, quan es començava a parlar del Brexit, estava virant a passos gegantescos. 

I, tanmateix, la decadència britànica ja s’observava des de feia temps. Els intents dels anys noranta, amb el lema ‘Cool Britannia’, que dibuixaven una mena de ressorgiment de tot el que era britànic com a marcador de tendències culturals i polítiques, es van quedar en això, en intents. Aquesta nova aproximació a tot el que era britànic quedava plasmat en figures com Lady Di o la banda Oasin en l’àmbit cultural cultural, i en la proposta política de la tercera via social liberal, ideada per Anthony Giddens i implementada pel New Labour de Tony Blair, va quedar convertida en cendres davant la seva incapacitat de fer remuntar una societat tocada pel thatcherisme durant dècades. Així, i pràcticament sense aparences de continuïtat, s’arribaria al moment ‘Broken Britain’, terme que es va començar a utilitzar a partir del 2007 i que, sobretot, en la campanya electoral del 2010, va emprar David Cameron, i que estava associat a la descripció i denúncia de la decadència social del Regne Unit. 

I a partir d’allà tot va adquirir caires de tragèdia, que no han fet més que accelerar un procés de descomposició i decadència liderat pel partit ‘tory’, essencial en l’arquitectura política britànica. Un partit que ha anat deteriorant a passos gegantescos la seva credibilitat davant els seus ciutadans i davant el món, i que ha situat el Regne Unit en una situació inimaginable. La successió de disbarats que van començar amb la convocatòria del referèndum del Brexit per Cameron, que va comportar una pèrdua de posició del partit a favor de les tesis més ultres liderades per un altre partit, UKIP, que simplement va deixar d’existir quan va assolir el seu únic objectiu polític, van deixar a la vista del món la fragilitat d’un sistema i d’un partit que durant segles havia sigut considerat un model. Després de Cameron, arribarien Theresa May, Boris Johnson i Liz Truss, cada un amb les seves peculiaritats, però tots ells fent caure de manera progressiva i sense frens la credibilitat no només del seu partit, sinó de tot el país.

La manera en què tots ells van gestionar el Brexit a través de l’adopció de polítiques aïllacionistes, i fins i tot revengistes i mesquines, lluny de situar el Regne Unit com un actor de referència , el van fer aparèixer cada vegada més petit i irrellevant en l’escena internacional, i més deteriorat socialment que mai en l’esfera nacional, amb una contracció del 4% del PIB des de la seva sortida de la UE, a la qual s’ha de sumar una inflació galopant.

Notícies relacionades

Funeral de la reina Isabel II | Últimes notícies en directe

Rishi Sunak: el primer ministre d’origen indi i multimilionari

La renúncia de Johnson, la mort de la reina Isabel II i la renúncia de Truss sens dubte deixen una imatge del país de gran inestabilitat i incertesa. Molts són els reptes que el nou ‘premier’, Rishi Sunak, té al davant, com restablir les relacions econòmiques i comercials amb la UE, el seu principal mercat i soci comercial, però també abordar els processos oberts amb Escòcia i Irlanda. Però, sobretot, el que necessita és restaurar la credibilitat i confiança en un país que ha viscut en una muntanya russa des del 2016.

L’estabilitat és el gran repte de Sunak. No sembla que la manera en què ha arribat al número 10 de Downing Street sigui la millor per aconseguir-ho. Sembla que els britànics, malgrat tot, ho continuen fiant tot al seu tan aclamat excepcionalisme.