Christiane Jatahy: una línia tènue entre la realitat i la ficció

Les creacions de Jatahy són una combinació peculiar entre la representació i la realitat, entre el teatre i el cinema, entre el document i la ficció. De fet, ella mateixa es defineix com a escriptora, amb textos “que cobren vida al teatre”, amb paraules que evoquen sentiments. Al llarg de la seva trajectòria, de cineasta i de directora, ha jugat amb les imatges presents en l’escena i ha aconseguit que l’espectador no reconegui del cert si assisteix a una funció teatral o a la projecció d’una pel·lícula, o a totes dues coses alhora. I sempre ha optat per una actuació en la qual no sabem si els actors interpreten un paper o són els protagonistes de la seva pròpia confessió, o totes dues coses alhora. “Els personatges són com màscares transparents on podem veure què hi ha rere la màscara, que són les persones”. Una ficció que està “enganxada al cos dels actors”, que juguen a fer veure el que són de veritat.

Podria semblar que, amb totes aquestes premisses, el seu és un teatre d’agitació. Seria un error imaginar-lo així. Jatahy no està a favor del pamflet o de la crítica furibunda immediata, però considera que el teatre “sempre és polític, encara que no parlem de política”. Viure junts una experiència en una platea, un espai i un temps compartits, ja és una acció política, i no pas perquè promogui la revolta immediata, sinó perquè existeix una comunió a l’hora de trobar o de percaçar plegats unes respostes. Aquesta és probablement l’essència del teatre de Jatahy, que ha parlat de colonialisme i de lluita de classes, d’utopies i desenganys, d’opressions i de clarobscurs, i que ha fet servir clàssics com Homer o Txèchov per il·lustrar el present on els monstres es desboquen. En una de les seves produccions, “Entre chien et loup”, parteix de la pel·lícula “Dogville” de Lars von Trier i explica la història d’una noia que fuig del totalitarisme i acaba en una comunitat que primer l’acull i després la rebutja, com a estrangera, com a estranya. En l’escena final, Graça, aquesta noia, es treu la màscara d’actriu i es dirigeix al públic: “¿Com pot ser que torni a créixer el feixisme? ¿Com és que no ho hem vist a venir?”. I la mateixa directora conclou que creix de pressa, “entre el silenci de quan es camufla i l’estupor de quan comença a triomfar”. És l’hora esquiva, entre el gos i el llop, l’hora violeta que deia Eliot, quan la claror ha minvat i la nit encara no és present.

Notícies relacionades

10 obres per disfrutar al Temporada Alta

Temporada Alta 107 espectacles per llegir la vida «sense sermons»

Jatahy, que va viure la repressió de la dictadura brasilera en primera persona, es confessa afectada per aquella victòria de Bolsonaro que es podria repetir aquest diumenge. “Em va travessar”, ha dit. I pensa que si Lula no és president, tot i les dificultats, tot i els pals a les rodes que trobarà, “és el final del futur per a tots nosaltres”, perquè Bolsonaro “no és només l’extrema dreta; és la destrucció”. Amb vides que han perdut el valor i a qui s’arrabassa la dignitat, des dels indígenes i els negres fins a les víctimes del covid.

Des d’unes celles prominents, amb el cabell llarg i una mirada que és alhora reflex d’una tristesa intensa i elogi d’una fe encara viva, Jatahy dibuixa amb les seves mans delicades i enèrgiques una línia tènue entre la realitat i la ficció. Aquest divendres, a “Depois do silencio”, l’horror es fa present a Temporada Alta, en una història de repressions antigues, de teles contemporànies que s’esquincen, de testimonis corprenedors d’extermini. Però també hi ha la dansa i la bellesa, i “l’orgull, les ganes de viure i de seguir endavant”.