Llimona & vinagre | Article de Josep Cuní Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
García-Margallo, el persistent
Mentre ell buscava diàleg i debatia a la televisió amb Junqueras esquivant l’intent de boicot dels seus i altres cínics aliats, el seu col·lega Fernández Díaz optava per la guerra bruta que tan mala imatge ha donat a aquell Govern de Rajoy
Margallo, sobre la Via Catalana: Em produeix una enorme tristesa i preocupació
Diuen que estudiar als Jesuïtes imprimeix caràcter. O que això passava quan les seves escoles estaven regides per membres de l’ordre. Homes cultes amb idees clares seguidors de la doctrina de San Ignacio de Loyola que els va inculcar que «la mandra és l'esquer de l’infern per atrapar ànimes». Per això, aprofitar el temps, ajudar a entendre, aplicar un mètode i ordenar les idees potencia la capacitat d’enfrontar-se als reptes de la vida. Que no són ni pocs de ni fàcils. I, tant si s'accepta com si no, aquest és el debat que és subjacent sota les reiterades polèmiques que acompanyen els habituals canvis de models educatius en aquest país.
També és cert que, malgrat que el fundador insistia a educar en la humilitat, alguns dels seus testamentaris convertits en grans intel·lectuals van acabar actuant amb tal aire de superioritat i displicència que els va allunyar del mundanal soroll oblidant que «no tenir moderació moltes vegades és causa que el bé es converteixi en mal i la virtut en vici». Però així és la vida. Una aventura que no una excursió en definició de J.J. Benítez que a partir del seu exitós ‘Caballo de Troya’, que va pel volum 12, dedueix que les religions són un naufragi.
Entretots
La Companyia de Jesús alguna cosa en sap, d’això, pels seus històrics aldarulls públics i les seves picabaralles privades amb altres branques del catolicisme. Vicissituds que solen acabar amb la crida a tornar a l’ordre per aplicació de la regla ignasiana que postulava que «el que davant dels meus ulls apareix com a blanc ho he de considerar negre si la jerarquia de l’Església ho entén així».
Que José Manuel García- Margallo (Madrid, 13 d’agost de 1944) es formés a l’empara de Jesuïtes li va servir per disposar d’una àmplia, sòlida i estructurada base cultural tot i que no sempre acatant la disciplina partidària si la considerava errònia. Així ho va expressar i va aplicar en els turbulents temps del procés previs al referèndum de les frustrades esperances.
Ministre d’Exteriors en època Rajoy, la seva actitud diferia de la que hagués correspost al titular d’Interior. I mentre ell buscava diàleg i debatia a la televisió amb Oriol Junqueras esquivant l’intent de boicot dels seus i altres cínics aliats, el seu col·lega Fernández Díaz optava per la guerra bruta que tan mala imatge ha donat a aquell govern submergida en l’Operació Catalunya que ara la fiscalia avala investigar també des d’Andorra per les pressions al Banc BPA.
En la seva recerca persistent de solucions al laberint espanyol, García-Margallo firma juntament amb Fernando Eguidazu un llibre en el qual, seguint l’esperit de San Ignacio, arriba a l’excel·lència i la comparteix. Pàgines on conjuga els errors comesos des de la transició amb les potencials solucions i revisions constitucionals que resolguin el contenciós territorial. També el blindatge del poder judicial per evitar vergonyes com les actuals i preservar la divisió de poders. Afegeix l’economia social de mercat i el propi d’un polític d’extrem centre que ho ha sigut tot excepte president de govern. I no perquè no ho intentés. Però les bases del PP van optar per Casado i Saénz de Santamaría. Sobre el primer clama l’error. Per a la segona, convertida en el seu gran rival, el senyor José Manuel no sol trobar cap paraula amable. Amb elegància jesuítica, és clar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
