Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’he fotut
La del maquinista de l’Alvia és una frase plana i alhora demolidora; amb molt poc, ho aconsegueix tot. Esglaia sentir-la, llegir-la, escriure-la, pensar-la
Quan Francisco José Garzón va sortir de l’Alvia, després de l’accident, i va dir «l’he fotut», tots sabem de què parlava: del pes del món aixafant-lo lentament, sense solució. No podem fer-nos una idea, però, de la naturalesa d’aquest pes. Potser imaginem vagament des d’on pronunciava el maquinista aquestes paraules: des del fons més fons, des de la foscor total, on la por, la culpa, el penediment depassen les seves vores; potser des del punt en què l’ésser humà és viu però preferiria no estar-ho. «L’he fotut» és una frase plana i alhora demolidora; amb molt poc, ho aconsegueix tot. Esglaia sentir-la, llegir-la, escriure-la, pensar-la. Poques vegades la dius per dir, per a la galeria, per entretenir el silenci. Entre totes les coses terribles que pots dir-te a tu mateix per retreure’t un greu error, «l’he fotut» et ve a la ment de seguida.
Es pronuncia en veu baixa, o només es pensa, tot i que al teu cap retruny. Aquell 24 de juliol del 2013, vigília de dia festiu, Garzón la va deixar anar davant els dos policies que el van treure del tren sinistrat. «L’he fotut. Venia a 190 quilòmetres per hora. ¿Hi ha algun ferit?, ¿hi ha algun ferit?», va preguntar. Encara no podia saber, però ho sabria aviat, que hi havia 80 morts i 145 ferits. El dolor en què la tragèdia va sumir víctimes, familiars, amics, és impossible de mesurar. Remet a una cosa monstruosa, immanejable. Entenem bé que Garzón confessés, poc després, que hauria preferit trobar-se entre els morts que no pas ser-ne supervivent. No es pot suportar una culpa tan espantosa en una llarga vida per davant. Com no s’ha de sentir empatia cap a ell, i sorpresa, perquè el destí de centenars de passatgers depengui que una sola persona, abandonada a la seva sort pels seus superiors, resulti infal·lible en l’exercici del seu treball.
Entretots
Segurament no es pot viure sense errors. Hi estem indefectiblement vinculats. Se’n gestionen i superen centenars al llarg d’una existència comuna; però alguns, no. Carregats de fatalitat, ho arrasen tot al seu voltant. Quan es produeixen, es tornen per sempre una història sense final, o sense pau, que et torna contínuament al moment en què es van produir: onegen tota la vida. Quan els distingeixes, ets conscient de les moltes vegades que has incorregut en errors que, en realitat, només semblen greus en aparença. L’efecte de la comparació amb els errors veritablement horribles, que acaben amb vides o que les canvien a pitjor per sempre, fan que els teus siguin petitíssims, fins al punt que aviat troben objecció, consol.
Quan pronuncies «l’he fotut» esclata una cadena de desitjos coneguda: voldries tornar enrere, voldries començar de nou, voldries estar més atent, voldries prendre altres decisions, voldries mantenir-te allunyat del dolor. En circumstàncies normals, el temps els repara, la memòria els oblida. Però en circumstàncies extraordinàries, no hi ha desgreuge possible. L’error va sempre al teu costat, recolzant tot el seu pes en tu. Estàs acabat. Ho saps, i és terrible.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
