Les elits i les polítiques públiques

La resposta és no. Fa anys que els governs –especialment els d’esquerres– implementen polítiques que –amb més o menys encerts– tenen la voluntat d’arribar a tota la infància i joventut, de la mateixa manera que tenen la voluntat de detectar i abordar les violències masclistes des dels estaments adequats, com per exemple el sistema de salut. Ho conec bé. La meva tasca professional consisteix a acompanyar administracions públiques en la incorporació de la perspectiva de gènere en diferents àmbits i això comporta també formar professionals de l’educació i la sanitat –entre altres col·lectius– per oferir eines que permetin abordar aquestes qüestions i poder desenvolupar projectes i programes específics que reverteixin desigualtats. Tanmateix, existeixen dues realitats que conviuen en paral·lel i, per tant, en molts casos no es creuen. Alguns segments de la població –que podríem anomenar les elits– eduquen els seus fills i filles en escoles privades i van a la sanitat privada. Tampoc acostumen a anar a les activitats públiques organitzades per ens locals o supramunicipals, i m’atreviria a afirmar que els seus espais d’oci només en comptades ocasions són comuns amb la resta de la població o hi troben referències a la igualtat de gènere.

 Així doncs, una vegada més, constatem que el classisme i el sexisme van de la mà. L’ocorregut fa uns dies al Col·legi Major d’Ahuja n’és un exemple. Seria interessant conèixer si els alumnes que estan residint en aquest tipus de col·legis majors (tant ells com elles) han rebut al llarg del seu recorregut educatiu alguna informació, sensibilització o abordatge coeducatiu que els permeti posar en qüestió els valors patriarcals. 

No parlaré del dret a una educació amb uns mínims valors igualitaris per a tots i totes. Seria demagògia parlant de les elits; però sí el dret que tenim tots i totes, com a ciutadania, a què l’educació transmeti –de manera universal– valors igualitaris i no discriminatoris que reverteixin en una societat més justa i millor en el present i en el futur.

No obstant, m’agradaria anar més enllà. Sabem que molts dels estudiants (i algunes estudiants) que tenen trajectòries acadèmiques privades acabaran liderant grans institucions, empreses, i fins i tot governant. Perquè, per desgràcia, és en aquests cercles on en moltes ocasions es dirimeixen els espais de poder; per tant, encara és més imprescindible assegurar que la transformació feminista que aposti per erradicar totes les violències masclistes els arribi a tots i totes. No es pot entendre que els crits i insults –com una manada– que van perpetrar els nois de l’Ahuja responen a una violència simbòlica que hi ha a la base i legitima altres violències encara més greus si no s’ha tingut una educació transversal en igualtat que ho transmeti. Sense cap voluntat de justificar-los.

Notícies relacionades

Els ‘ahujos’ i la pornificació de les relacions de gènere

Fins que siguem vells

Quan les polítiques públiques no arriben als centres educatius privats i a la sanitat privada estem transmetent el missatge següent: el masclisme va amb determinats grups socials. En les elits això no passa. La realitat ens demostra al contrari, com estem fartes de comunicar. La desigualtat de gènere, el masclisme i la violència formen part d’una desigualtat estructural transversal a totes les classes socials.

I d’aquesta qüestió sí que en cal parlar. Les dones de les elits també pateixen violència masclista i, sovint, no troben en el seu entorn suport; entre altres raons perquè el seu sistema de salut privat i la seva llunyania de l’atenció social no els ofereix mecanismes de detecció i identificació de les violències. Desemmascarem, doncs, aquesta hipocresia. Les transformacions socials també han d’anar amb les elits. Ningú ha d'estar-hi per sobre.