Aplicació i reforma del delicte de sedició

Des de la sentència del Tribunal Suprem, del 14 d’octubre del 2019, que va condemnar a entre 9 i 13 anys de presó nou líders independentistes, es va obrir un debat sobre l’aplicació i possible reforma del delicte de sedició, delicte principal pel qual es va castigar els líders polítics esmentats.

Reformar aquest delicte és desitjable per possibilitar l’exercici efectiu, intens i massiu dels drets fonamentals de protesta. Dit d’una altra manera, és aconsellable per evitar els possibles efectes desmobilitzadors derivats tant de les severes penes associades a la sedició com de la vaguetat i amplitud de la seva definició.

Segons el Codi Penal vigent, «són reus de sedició els que [...] s’alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l’aplicació de les lleis o a qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, el legítim exercici de les seves funcions o el compliment dels seus acords, o de les resolucions administratives o judicials». 

Els principals autors de la sedició, entre els que el Codi inclou els que l’haguessin «induït, sostingut o dirigit», són castigats amb la pena de presó (i inhabilitació absoluta) de 8 a 10 anys i, si fossin persones constituïdes en autoritat, de 10 a 15 anys. Fora d’aquests casos, s’imposa la pena de 4 a 8 anys de presó (i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic).

Mentre que el delicte de rebel·lió és un delicte contra l’ordre constitucional que exigeix un alçament violent, el de sedició és contra l’ordre públic en general i exigeix un alçament tumultuari. Però aquest últim delicte només hauria de castigar alçaments violents que pertorbin greument l’ordre públic.

Una redefinició de la sedició en aquest sentit podria dir: Són reus de sedició els que, sense estar compresos en el delicte de rebel·lió, s’alcin violentament i públicament per impedir, com a efecte directe de l’ús il·legítim de la força física o com a efecte mediat d’una greu intimidació capaç de doblegar la voluntat de les autoritats competents, l’aplicació de les normes o resolucions jurídiques i el legítim exercici de les potestats administratives o judicials, pertorbant seriosament l’ordre públic.

A més d’especificar-se que tot alçament sediciós ha de ser violent, també es precisaria el grau de violència necessari, que hauria de ser adequat per impedir coactivament l’aplicació de les normes o resolucions jurídiques i l’exercici legítim de les potestats administratives o judicials. Aquests impediments haurien, alhora, de pertorbar greument l’ordre públic.

Una pertorbació greu de l’ordre públic no només vindria determinada pel grau de violència i el nombre de participants, també pel nombre d’afectats i la intensitat dels efectes adversos. La reforma del delicte o la seva aplicació hauria de tenir en compte les finalitats, els mitjans i les conseqüències.

Respecte de les penes, s’hauria de distingir entre una sedició armada i una de no armada. Partint d’aquesta distinció, resultaria més fàcil acceptar una reducció de les penes dels alçaments sediciosos no armats. Així, la reforma que proposo diria alguna cosa per l’estil:

1. Els que haguessin induït, organitzat o dirigit la sedició armada, o apareguessin en ella com els seus principals autors, seran castigats amb la pena de presó de 10 a 20 anys i inhabilitació absoluta pel mateix temps. Fora d’aquests casos, s’imposarà la pena de 3 a 10 anys de presó i la d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic pel mateix temps.

2. En el cas de sedició no armada, les penes seran, respectivament, de quatre a set anys per als primers i d’un a quatre per als altres casos.

3. Si els reus fossin persones constituïdes en autoritat, les penes s’imposaran en la seva meitat superior.

Finalment, convé preguntar-nos per què el Tribunal Suprem va condemnar per sedició els líders independentistes quan podia condemnar-los per desobediència. Pocs neguen que, durant el procés, es va produir una desobediència pública, clara, persistent i reiterada de les resolucions del Tribunal Constitucional. Tanmateix, el Codi Penal castiga de manera molt lleu la desobediència a les autoritats, incloses les judicials. 

Notícies relacionades

Una altra vegada la reforma de la sedició

Fins que siguem vells

Per evitar que els tribunals es vegin pressionats a recórrer a la sedició en casos de desobediències greus i massives, es podria establir una modalitat de desobediència qualificada que castigui amb penes més dures que les actuals les autoritats (fins i tot els líders polítics i civils no constituïts en autoritat) que indueixin, organitzin o dirigeixin desobediències generalitzades que pertorbin seriosament o posin en greu risc l’ordre públic. 

Aquesta nova modalitat delictiva instaria el Tribunal Suprem a replantejar-se la seva definició de la sedició com a desobediència qualificada: «I és que la sedició no és altra cosa que una desobediència tumultuària, col·lectiva i acompanyada de resistència o força», va concloure l’alt tribunal en la referida sentència sobre el procés.