Gàrgoles | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Sembla que el quadre de Piet Mondrian que està penjat de l’inrevés des de fa més de setanta-cinc anys continuarà exposat de cap per avall al museu de Düsseldorf on es pot admirar. No ho entenc. Hem vist operacions pla més complicades de trasllat i (en cas que fos necessari) de restauració de peces fràgils. No sé per què aquest “Ciutat de Nova York 1” hauria de ser diferent. És cert, això sí, que la fragilitat és extrema. No és un oli ni una aquarel·la, sinó un entramat de cintes adhesives (vermelles, grogues, negres i blaus) sobre una tela blanca. És probable que en la hipotètica operació de retorn als orígens que el pintor va pensar es desenganxés alguna d’aquestes cintes. No crec que hi hagi cinta que, després de tres quarts de segle, mantingui llurs primigènies propietats adhesives. Però també ho és que Mondrian no es va limitar a enganxar cintes, sinó que va construir una combinació de colors que s’encavallen, línies verticals i horitzontals que tenen sentit perquè ell les va configurar així. I no pas a l’inrevés.
Entretots
Aquesta facècia còmica (perquè ho és) m’ha fet pensar en 'Art', de Yasmine Reza. Un dermatòleg amant de l’art compra un quadre pintat de blanc sobre tela blanca: “El fons és blanc i, si mig acluques els ulls, s’hi poden entreveure unes ratlles fines, transversals, blanques”. Un amic li diu que és una estafa; un altre s’emociona davant la peça. “¿Com pots dir que t’emocionen els colors?”, argumenta el primer. “No n’hi ha de colors, i no et poden emocionar!”. L’art és un misteri i cadascú hi diu la seva. Estic segur que en aquest Mondrian capgirat n’hi ha que hi van veure “la solidesa d’una base que és la pedra angular que suporta l’evanescència de l’estructura”. De la mateixa manera que ara, la curadora que ha descobert l’error, Susanne Meyer-Büser, afirma que si es col·loqués el quadre com Mondrian mana “la quadrícula amb més gruix reflectiria un cel obscur”. Potser no cal que facin res. Amb una hàbil operació d’enginyeria òptica podrien jugar al trompe-l’oeil, per tal que el visitant ocasional pogués veure simultàniament les dues versions i triés la que més li convingués, sense haver de forçar un arriscat moviment del coll per arribar a copsar el Mondrian original.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
