L’ocàs de Vox

El fiasco de Vox en les últimes eleccions andaluses sembla haver marcat una frenada radical del que fins aleshores s’entreveia com un ascens imparable de l’extrema dreta a Espanya, cosa que representa una bona notícia, sense cap dubte, per a la salut de la democràcia espanyola. Fins a aquell dia de juny passat, els sondejos mostraven un ascens conforme, tot i que no encara tan elevat, amb el que estan registrant els seus partits homòlegs en altres països europeus, Itàlia, per exemple, on més recentment s’han celebrat eleccions i on els correligionaris de Santiago Abascal ja governen. Però les expectatives de Vox a Andalusia, on aspiraven a participar en l’Executiu, com havien aconseguit fer poc abans a Castella i Lleó, van fracassar davant la inesperada majoria absoluta del PP de Juan Manuel Moreno, cosa que va deixar l’extrema dreta condemnada a la més absoluta irrellevància. Amb la paradoxa, a més, que les seves esperances electorals van quedar arrasades pel principal referent de l’ala moderada dels populars, la més pròxima al líder, Alberto Núñez Feijóo, que acabava de ser proclamat dos mesos abans.  

Han sigut precisament l’arribada de Feijóo al lideratge del PP i la seva ràpida pujada a les enquestes –ara més mitigada– i la majoria absoluta de Moreno les que han provocat el declivi de Vox. Bàsicament perquè els electors de la dreta han vist en l’expresident gallec la persona amb capacitat per recuperar el poder i desallotjar Pedro Sánchez de la Moncloa i això contribueix que el vot conservador, que un dia va estar concentrat en el PP, però que es va fragmentar en tres, comenci a tornar a la seva antiga cleda. De fet, després de les eleccions castellanolleoneses la fuga de vots de Vox al PP era del 10% i després del revés andalús va escalar fins al 28%. El baròmetre del CIS d’octubre, que atorga tan sols el 8,8% dels vots a la que ara és la tercera força política al Congrés dels Diputats, situava aquesta fuga d’electors al PP en el 22,7%. Una quarta part, per tant, dels votants abandonarien els seguidors d’Abascal i tornarien al que sembla el seu refugi més segur, el PP.

El resultat andalús i la caiguda a les enquestes han obert a més un greu crisi interna a Vox, amb la sortida de qui va ser portaveu al Congrés i candidata a Andalusia, Macarena Olona, una de les dirigents estel·lars d’aquest partit, que amenaça de llançar el seu propi projecte polític aquesta mateixa setmana, en una imitació del que va fer Éric Zemmour amb Marine Le Pen a França. És aviat per avançar quin pot ser l’arrossegament d’Olona, que a les andaluses no va ser gaire gran, i, per tant, quins efectes tindrà en el vot de Vox, però és segur que algun mal li pot fer. Els dirigents de l’extrema dreta semblen conscients de la seva crisi. En les últimes setmanes s’han mostrat confosos i sense encertar amb la clau per recuperar la força electoral, quan no arrossegats per estratègies tan pernicioses per a la salut democràtica com els insults del bast vicepresident del Govern de Castella i Lleó, Juan García-Gallardo, que diu «imbècil» al seu antecessor, Francisco Igea, o qualifica el PSOE de «banda criminal».

L’ocàs de Vox, que fa minvar les seves possibilitats de desestabilitzar les institucions democràtiques i impulsar una involució en els drets civils, socials i mediambientals, és en si mateix un fet positiu, que el PP, que pot perdre la possibilitat de sumar amb els ultres prou majoria per governar, ha de saber administrar, presentant-se a la franja d’electorat que comparteixen com una alternativa raonable i diferenciada, sense cedir a algunes temptacions de mimetitzar elements del seu discurs i de la seva pràctica política quotidiana.