La recessió democràtica

Els nous règims iliberals, definits amb l’oxímoron de ‘democràcies autoritàries’, es miraven al mirall de la Rússia de Putin. És aquest el cas de la Turquia de Recep Tayyip Erdogan, un país membre de l’OTAN i encara teòric candidat a l’adhesió a la UE. El problema està en el fet que no només aquesta deriva s’ha produït a les portes de l’Europa política, sinó també al seu interior, amb els casos de Polònia i Hongria com a referents. Es tracta d’una ‘extrema dreta 2.0’, en expressió de l’investigador Steven Forti, que progressa, així al sud com al nord: Giorgia Meloni a Itàlia i Jimmie Akesson a Suècia.

El cas de l’Hongria de Viktor Orbán és paradigmàtic. Així ho va constatar el Parlament Europeu el 15 de setembre passat, a l’aprovar una resolució en la qual s’afirma que Hongria no és una democràcia plena: s’ha convertit en un «règim híbrid d’autocràcia electoral», és a dir, un règim en el qual se celebren eleccions, però que no respecta les normes i els valors de l’Estat de dret. No és la primera vegada que l’Eurocambra reclama a la Comissió Europea que actuï per frenar la deriva d’un dels seus estats membre –ho va fer ja en el cas de Polònia–, però el terme utilitzat ara –‘autocràcia electoral’– defineix millor aquests règims que el de ‘democràcia autoritària’ que, com tot oxímoron, és una ‘contradictio in terminis’.

És evident que no hi pot haver democràcia plena sense separació de poders, respecte dels pluralismes –polític, informatiu, religiós–, salvaguarda de les minories i garantia efectiva de drets. És un fet també que des de l’anterior cicle de crisi econòmica han anat emergint règims autoritaris, de diferent signe i bandera, que tenen en comú l’entossudiment identitari, l’agitació de les pors i els tics atàvics, el discurs nacionalpopulista, la deslegitimació de l’adversari i l’auge de la xenofòbia. Aquests ingredients s’han utilitzat en totes les latituds, de l’Amèrica de Trump a l’Índia de Modi.

S’ha de recordar, com explica l’escriptor i diplomàtic José María Ridao, que les democràcies liberals no poden fonamentar el poder polític en principis transcendents (religió, classe social, ètnia) sinó en el respecte a les institucions de l’Estat de dret. No s’ha de pensar la nació, sinó ordenar l’Estat. Tard o d’hora, com he estat escrivint, es plantejarà la necessitat d’introduir a les constitucions el concepte de ‘segona laïcitat’, és a dir, la laïcitat en el terreny nacional: que ningú, enlloc, ens obligui a haver de decidir sobre sentiments o principis transcendents, però que actuem tots en funció del codi compartit de drets i deures de ciutadania.

Notícies relacionades

L’ultra Giorgia Meloni ja és primera ministra d’Itàlia

El PP suspèn les negociacions del CGPJ per l’impuls a la reforma de la sedició

Mentrestant, aterrem en la realitat més prosaica de la política espanyola. Espanya és una democràcia plena, com ho testifiquen els informes de referència, però retrocedeix posicions i corre el risc de prendre la deriva d’una «autocràcia electoral». No és acceptable que el líder de l’oposició es negui a complir el mandat constitucional de renovar el Consell General del Poder Judicial mentre governi l’actual PSOE: «Els pactes d’Estat arribaran amb aquest PP i amb un altre PSOE». És a dir, portant a l’absurd el seu raonament, complirà el mandat constitucional quan guanyi les eleccions.

Tampoc és acceptable que l’enèsima excusa esgrimida per no ratificar un pacte que estava gairebé tancat sigui la intenció del president del Govern d’equiparar el delicte de sedició, de caràcter antiquat, als paràmetres europeus. Alberto Núñez Feijóo, que s’ha declarat partidari d’endurir les penes, està prestant, per afegiment, un altre pèssim servei a l’Estat: un dia Espanya rebrà una seriosa clatellada de la justícia europea al darrere de la justícia espanyola.