La (falta d’) autonomia de Feijóo

Si no fos per pur càlcul electoral, tampoc s’entendria que s’hagués presentat com un home d’Estat quan va arribar al lideratge del PP mostrant-se disposat a arribar a acords amb Sánchez i deixant caure que per la seva banda no hi hauria problema per, sense anar més lluny, renovar el Consell General del Poder Judicial i que aquestes afirmacions hagin anat quedant radicalment desmentides pels fets. L’últim, la ruptura, per sorpresa, precisament de l’acord per nomenar els nous consellers de l’òrgan de govern dels jutges i els magistrats del Tribunal Constitucional. L’excusa aquest cop ha sigut la intenció manifestada per Sánchez de reformar el delicte de sedició. Amb aquesta nova justificació, el PP suma ja una vintena de pretextos diversos per eludir el mandat constitucional que obliga a restablir la legalitat i la legitimitat d’una institució fonamental en l’ordenament jurídic. 

És aquesta rectificació, quan el pacte era a punt d’anunciar-se, la més recent i la més greu, però prèviament el líder del PP s’ha desdit d’altres declaracions sobre la convivència de les llengües o sobre les nacionalitats, per citar-ne algunes, que feien alimentar alguna esperança sobre la manera com semblava entendre Espanya. Venint de governar durant 13 anys Galícia, una de les nacionalitats històriques que té a més llengua pròpia, se li suposa una sensibilitat més gran cap a la diversitat social, cultural i lingüística del país, aquesta que la dreta més centralista, establerta particularment a Madrid, es nega a admetre. 

Notícies relacionades

L’ocàs de Vox

Fins que siguem vells

I aquí és on sembla que està el principal problema del lideratge de Feijóo, en aquesta falta d’autonomia personal i política davant la dreta mediàtica, judicial, partidista i qui sap si també econòmica. Quan va arribar tothom el va acollir. Tot van ser elogis a la seva maduresa política, la seva capacitat de gestió i el seu lideratge, i sis mesos després, quan l’anomenat ‘efecte Feijóo’ ha començat a desinflar-se en els sondejos, les canyes s’han tornat llances, sense que el líder del PP hagi trobat encara la manera d’escapolir-se dels condicionaments dels que s’han entossudit a marcar-li el pas. 

Després d’arrasar en les eleccions andaluses, semblava que el PP i el seu líder havien trobat un rumb més temperat. Amb Vox en declivi, es mostraven convençuts que la seva estratègia els portaria directament al poder. Ara, tanmateix, tornen a estar confosos. Les enquestes moderen les seves expectatives mentre augmenten les de Sánchez i sembla que Feijóo, empès per la lideressa madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, i la dreta mediàtica que l’anima, no sap gaire bé què fer. Tenint en compte que el líder del PP s’ha afegit a la campanya que intenta distingir entre el sanchisme i un PSOE (veritable), que només existeix al cap dels que busquen deslegitimar el líder del Govern, potser hauria d’aprendre d’aquell Felipe González, que fa 40 anys va guanyar amb majoria absolutíssima, que l’autonomia és inherent al lideratge. O d’altres, com Winston Churchill, que de vegades convé decidir fins i tot contra el criteri dels que t’envolten.