Pensions Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Als ‘vells’ no se’ls aparta
La pujada de les prestacions d’acord amb l’IPC és una qüestió de justícia social i de solidaritat intergeneracional, que són les que garanteixen la cohesió social
Joan Manuel Serrat la va encertar en la seva cançó «Llegar a viejo».
Aquesta societat, la nostra, és especialment cruel en el seu tracte amb els vells. I és que, després d’haver-los tret tot el seu suc, ¿què diria de nosaltres com a societat si se’ls apartés, se’ls condemnés al pacte de la gana, els humiliéssim i els abandonéssim?
El 2020, «els vells», que deia Serrat, es van veure abandonats a les residències i la covid-19 va arrasar amb la vida de molts d’ells. La Comunitat Madrid és un clar exemple d’això. Absolutament reprotxable.
Per als socialistes és de justícia social generar certesa i seguretat en la gent gran. I, per a això, la sostenibilitat econòmica i social del sistema és la base.
Un dels primers passos del president Pedro Sánchez el 2018 va ser apujar les pensions de conformitat a l’índex de preus al consum (IPC).
És important recordar aquí que la reforma de les pensions del Partit Popular del 2013 no garantia el poder adquisitiu de les pensions, sinó que empenyia a la pobresa els nostres pensionistes amb una retallada del 40% en 20 anys, reduint la despesa ‘de soca-rel’ i escurant el fons de reserva que Zapatero va deixar en 61.772 milions d’euros.
Per la seva banda, la reforma laboral del Partit Popular va precaritzar l’ocupació i els salaris, i va provocar una caiguda en picat en els ingressos de la Seguretat Social que va acabar generant el seu dèficit històric més gran.
Passat el temps, tots som conscients del rebuig social que van tenir les dues reformes. Perquè van ser reformes que no van comptar amb el necessari suport de la societat, fins a tal punt que la reforma en pensions va ser derogada el 2021 amb un ampli consens, tant al Congrés dels Diputats com en el diàleg social.
Restringir el poder de compra en els grans és inacceptable socialment i econòmicament, perquè la majoria de pensionistes no té ingressos alternatius a què recórrer, pel que el seu empobriment es cronifica i augmenta al llarg de la seva vida.
No es pot dir que avui els pensionistes tenen més capacitat econòmica que els joves per justificar la congelació de les pensions. ¿Algú creu que, perquè als pensionistes no se’ls apliqui l’IPC, els joves trobaran feina? Una confrontació fictícia que la dreta utilitza indiscriminadament, fent gala de les paraules de Serrat: «Los mayores son de usar y tirar».
Però és que, a més, hi ha estudis, com per exemple el d’Analistes Financers titulat ‘Solucions per a la Jubilació’, del 14 de novembre del 2017, que posen negre sobre blanc que la retallada en pensions del 40% en 20 anys proposada pel PP provocaria un crac econòmic, al caure el consum d’una part important de la població, amb la consegüent caiguda de tres punts percentuals del PIB i la pèrdua de més de 750.000 llocs de treball.
I després de nou anys d’aquella reforma del 2013, derogada amb ampli consens social i polític, la dreta torna a caure en el mateix error.
Feijóo ara rebutja complir la llei, és a dir, rebutja apujar les pensions segons l’IPC. I Arrimadas, de Ciutadans, dobla l’aposta afegint una presumpta i estèril confrontació intergeneracional per uns vots mesquins.
I un es preguntarà: ¿quina és la raó d’aquesta obsessió malaltissa de la dreta amb l’IPC?
Un interès espuri. Per a la dreta, les pensions són un negoci. Un pes de l’11% del PIB. Una porció del pastís molt apetitosa com per deixar-lo en mans públiques. I aquesta és la seva pretensió històrica.
Les pensions suposen un esforç important dels comptes públics, un 42% sobre el total dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) per al 2023. Cert. Tanmateix, països del nostre entorn tenen una despesa en pensions, en termes del PIB, bastant superior a la nostra. Itàlia, França i Alemanya, són alguns d’ells.
A més, la inflació que estem patint és un episodi transitori, per la qual cosa la resposta ha de ser puntual.
No respectar aquesta vinculació a l’IPC de les pensions faria trencar el principi de contributivitat i podria tenir l’efecte pervers de desincentivar la cotització per les bases màximes. A més de trencar el pacte de solidaritat intergeneracional que conté el sistema públic de pensions i que ens ha identificat com una societat inclusiva.
I un argument més: només el 7% dels pensionistes d’aquest país estan en pensions màximes. Llavors, ¿de quin estalvi estem parlant?
Francament, els atacs de la dreta i de les opinions publicades en mitjans, la majoria finançats per les entitats que veuen les pensions com un negoci, se sustenten en el no-res. Com és res el discurs de Feijóo.
Entretots
I, per generar confiança, tan important és l’acció del Govern des del 2020, que ha reduït el dèficit de la Seguretat Social de l’1,6% sobre el PIB –que M. Rajoy va deixar el 2018– al 0,5% previst per al 2023; com que, per primera vegada en 11 anys, el fons de reserva torni a dotar-se gràcies al nou mecanisme d’equitat intergeneracional, previst en l’actual llei de pensions. Així com explicar que els ingressos per cotitzacions socials s’estan incrementant en un 10,7%, amb màxims històrics d’afiliació de resultes del dinamisme de la millor qualitat de l’ocupació que ha tingut lloc a causa de la reforma laboral.
I de tot això ni la dreta ni els desencadenats de les pensions privades diuen res.
¿Per què?, ¿quin és el problema de les pensions? El periodista Pere Rusiñol ho deia clarament: el problema es diu fons privats.
Aquest Govern de coalició ha posat peu en paret al negoci malvat de les entitats financeres. Primer, reduint el límit a les aportacions a plans individuals. Segon, amb la llei de plans de pensions d’ocupació, a l’optar pels plans col·lectius. I, finalment, al limitar les comissions a percebre per les companyies d’assegurances.
Avui, els apocalíptics tornen a fer creure que el sistema està trencat. Davant això, el nostre repte és explicar a l’opinió pública que el sistema és sostenible i que els pensionistes d’avui i del futur cobraran pensions dignes gràcies que el poder adquisitiu està garantit.
I acabo com he començat. Amb Serrat. «[…] Si todos entendiésemos que todos llevamos un viejo encima».
Notícies relacionadesI als quals avui encara no hem arribat a l’edat de la nostra gent gran dir-los que en cas de no ajudar-los a envellir amb dignitat, difícilment aquesta societat se sentirà en l’obligació moral de fer-ho amb tots nosaltres.
En qualsevol cas, i des de la perspectiva socialista, aquesta és una qüestió de justícia social i de solidaritat intergeneracional, que són les que garanteixen la cohesió social. I això ens incumbeix a tots.
