Rússia, entre farols i retirades

Moscou creia, el 29 d’octubre, que el simple anunci que es desmarcava de l’acord que permetia la sortida de cereals ucraïnesos a través del mar Negre provocaria una paràlisi completa del tràfic, davant el temor de les navilieres a patir un atac en el seu tràfic cap a països que necessiten desesperadament aquests grans per cobrir les seves necessitats més imperioses. D’aquesta manera, fent servir l’excusa que un atac previ contra els seus barcos a Sebastòpol implicava inseguretat per a qualsevol moviment en aquestes aigües, Putin calculava que aconseguiria posar fi a un acord que des del juliol ha permès a més de 400 barcos carregar els seus cellers a diferents ports del mar d’Azov i del mar del Negre per alleujar les penúries alimentàries de molts països africans i asiàtics.

Notícies relacionades

Putin torna la por a les ciutats ucraïneses amb una pluja de míssils

Una perillosa escalada en espera de Trump

Però li ha sortit el tret per la culata. Turquia –en una nova demostració de la capacitat negociadora d’Erdogan–, junt amb la mateixa Ucraïna i l’ONU, s’ha atrevit a organitzar nous combois en direcció a Istanbul, sota la supervisió del Centre de Coordinació Conjunt. Una decisió que ha deixat Moscou en una penosa situació per un clar error de càlcul, ja que en realitat no estava disposat a assumir l’onada de crítiques i condemnes que hauria suposat un atac directe contra algun d’aquests barcos. Per això, abaixant el cap, Rússia ha declarat que torna a la cleda. Deixa pel camí un retall més de la seva escassa credibilitat i capacitat de dissuasió, perd una carta per renegociar la continuïtat de l’acord més enllà del 19 de novembre i mostra al món la seva insensibilitat amb el problema de la fam, que afecta molt directament alguns racons del planeta.

Tampoc sembla que Putin estigui manejant gaire millor la batalla del relat. D’una banda, declara que ja ha completat la mobilització decretada l’octubre passat, per fer l’efecte que això li ha servit per contenir l’avenç ucraïnès i consolidar les seves posicions als ‘oblast’ que s’ha annexionat. De la mateixa manera, insisteix a demandar un esforç més gran a la seva indústria de defensa per proveir l’equip del material i l’armament que necessita per arribar als objectius proposats. Però en cap cas aconsegueix ocultar les carències de tot tipus que pateixen els qui ja estan a primera línia de combat, ni que es veu obligat a recórrer a subministradors com Corea del Nord i l’Iran per sostenir, amb dificultat, una tàctica de bombardejos massius que busquen dificultar la vida diària als ucraïnesos, amb el focus en instal·lacions de subministrament d’energia i aigua, així com obligar les forces ucraïneses a redesplegar els seus mitjans per protegir la seva població d’atacs indiscriminats, i la capital, del que pugui venir des de Bielorússia. De la mateixa manera, també són ben visibles els senyals que donen a entendre que Moscou ja dona Kherson per perdut, almenys pel que fa al territori a la vora occidental del Dniéper. No només ha portat a terme una evacuació de civils que millor es podria qualificar de deportació –cosa que li permet fer servir les vivendes buides per allotjar els seus propis soldats desmoralitzat–, sinó que a la seva capital ja no hi ha presència de militars russos ni de les autoritats imposades per Moscou. Suma i segueix.