Els meus avis i el futur del català

El seu marit, l’avi Enric, tenia en la immediata postguerra un amic funcionari, dels de finestreta i maneguí, que atenia els pagesos i obrers catalans que necessitaven qualsevol cosa de l’Administració vencedora de la guerra. Explicava el meu avi que si algun pobre home es dirigia al seu amic en català –potser un pagès que, com la meva àvia, no coneixia cap altra llengua– aquest treia foc pels queixals, l'insultava, l'amenaçava de fotre-li «un parell d’hòsties» i li recordava a crits que aquí es parla en cristià, humiliant-lo davant tots els allí presents. Per descomptat, no li tramitava el que fos que hagués sol·licitat l’infortunat, 'vuelva usted mañana'. A la tarda, en l’arribar al bar a fer la partida, el colèric funcionari s’asseia a taula amb un somriure, es fregava les mans, i comunicava al meu avi i als altres:

–Avui he fet un altre catalanista.

Tinc la impressió que l’Administració catalana, inclòs tot el Governet, està plena de funcionaris com l’amic del meu avi, però a l'inrevés: en el seu cas pretenen –i a fe que ho aconsegueixen– convertir el català en llengua cada vegada més residual, transformant-la en antipàtica pel senzill mètode d’imposar-la. L’amic del meu avi, creador de tan eficient sistema, hauria d’exigir-los copyright. Després de cada nova norma a favor del català, després de cada campanya contra algun desgraciat cambrer que ha gosat atendre en castellà un llacista, després de cada declaració vantant-se de no complir la llei que obliga al 25% de castellà a l’escola, després de polititzar la llengua fins a la nàusea, imagino els responsables de política lingüística arribant al bar a fer la partida.

Notícies relacionades

Barcelona impulsarà el català amb un Dia de la Llengua i una campanya d’ús als comerços

La Plataforma per la Llengua rep 333 queixes per «discriminacions lingüístiques» del català a la universitat

–'Hoy hemos hecho otro montón de castellanohablantes'.

Les xifres que s’han fet públiques aquesta setmana sobre l’ús del català a Barcelona parlen per si soles, i donen fe de l’eficaç política que està duent a terme el Governet per a, a força de voler imposar-lo, convertir-lo en residual. No és que a mi m’importi, jo, com la meva àvia, continuaré parlant i escrivint català fins a la fi dels meus dies, i el que passi després, no em concerneix. Un veu tota aquesta gent inquieta pel futur de la llengua catalana i arriba a la conclusió que, optimistes ells, creuen que viuran 200 anys. O tal vegada és que el català, a diferència de totes les altres llengües, desapareixerà d’un dia per l’altre, els seus parlants es despertaran de bon matí i el català haurà deixat d’existir. S’hauran quedat muts, no els sortirà cap so de la boca, incapaços de comunicar-se amb el món. O pitjor encara, obligats a parlar en castellà per a fer-se entendre. Un drama.