Queipo de Llano: els crits dels morts

El nomenclàtor hi contribuïa decisivament. Els carrers i places de San Fernando a principis dels 90 eren un museu a l’aire lliure del franquisme, amb noms i plaques que lloaven el Glorioso Alzamiento Nacional, José Antonio, els herois de la Batalla de l’Ebre i militars desconeguts però que van jugar papers crucials en el cop d’Estat contra la dictadura. A molts dels reclutes forçosos, sobretot els que veníem de grans ciutats com Madrid i Barcelona, ens escandalitzava aquell impúdic nomenclàtor, al cap i a la fi érem fills de la Transició. No obstant, no ens sorprenia. Vist el que passava, el que es deia, el que s’insinuava, el que s’assumia i el que s’inferia dins les casernes, no ens estranyava en absolut que una ciutat castrense honrés el franquisme a l’Espanya demòcrata dels 90. 

Honrar amb la memòria

Al llarg dels anys he tornat de tant en tant a San Fernando i he constatat com, molt a poc a poc, el nomenclàtor s’ha anat modificant. He seguit també des de la distància la tasca d’associacions que intenten honrar —amb el record, la memòria, l’únic que queda gairebé un segle després de l’inici de la Guerra Civil— els militars i els regidors que van ser executats i enterrats en fosses comunes per defensar la legalitat de la República. És un treball inconclús, molt difícil. No sorprèn: aquelles persones i organitzacions que van deixar de ser una amenaça per a la democràcia sense convertir-se en demòcrates van entendre el pacte d’oblit com un mal menor de la Transició com una capa d’impunitat, d’immunitat i d’aquiescència. Com que mai van ser obligats a demanar perdó, mai es van veure en la tessitura d’haver d’escoltar que no, que un alçament contra un Govern demòcrata mai és gloriós, que a la nació no se la defensa amb croades i que l’assassinat i la repressió mai estan justificats, i menys per l’amor a la pàtria.

Notícies relacionades

¿Qui va ser Queipo de Llano, la veu del terror de l’alçament militar?

Exhumen les restes de Queipo de Llano de la basílica de la Macarena

Per moltes hiperbòliques arengues que profereixi l’esquerra, la dreta no és avui una amenaça per a la democràcia espanyola, però li passa una cosa similar a aquell Exèrcit dels 90 que vaig conèixer a San Fernando: el que es diu, el que s’insinua, el que s’assumeix, el que s’infereix i el que es calla indica que no ha trencat el seu cordó umbilical amb aquest Glorioso Alzamiento, el bàndol Nacional, els 40 anys de dictadura i els seus protagonistes. Ho hem tornat a veure aquests dies amb l’exhumació de Queipo de Llano, personificació d’un genocida. Que Vox, hereu directe del franquisme, el defensi és part de la normalitat en una democràcia que no és militant com l’espanyola; que el PP boicotegi la llei de memòria democràtica, que no acudeixi a actes oficials i que sobre Queipo de Llano el seu president, Alberto Núñez Feijoo, tan sols digui que prefereix centrar-se en els vius i no en els morts, indica que el principal partit de dretes no ratifica un pacte democràtic.

Perquè un pacte democràtic és la narrativa comuna d’un passat tan dolorós com el del segle XX espanyol. És la democràcia la que decideix qui honrar, qui recordar i qui desposseir d’honors autoimposats. ¿Què resulta incòmode per a la dreta de censurar en aquesta frase de Queipo de Llano?: «Els nostres valents legionaris i regulars han demostrat als rojos covards el que significa ser homes de veritat. I alhora, a les seves dones. Això està totalment justificat perquè aquestes comunistes i anarquistes prediquen l’amor lliure. Ara, almenys, sabran el que són homes de veritat i no milicians maricons. No se’n deslliuraran, per molt que bramin i piquin de peus». No crec que el PP defensi la guerra i la violació com a botí de guerra. El que no vol és donar la raó a l’esquerra. I contra aquest maniqueisme, aquesta deslegitimació de l’altre, aquest Nosaltres i Ells que tot ho justifica, criden els morts a qui Feijoo diu que no val la pena escoltar. Compte, ens adverteixen des de les cunetes, perquè els aplaudiments i els silencis sobre el genocida no parlen del nostre passat, sinó del vostre present i del vostre futur.