Tequila: sexe, drogues i transició

Dijous, dic, la sala 4 de l’Aribau estava a vessar d’un públic granadet –cabells blancs, algun sacsó traïdor, les ulleres de la presbícia– però unànime en l’entusiasme, augmentat pel fet que Alejo Stivel i Ariel Rot van acudir a la sessió en carn mortal. Tampoc han passat els anys debades per a aquests dos argentins les famílies dels quals, escapades de les juntes militars, van venir a donar aquí just quan acabàvem de treure’ns de sobre el nostre.

La cançó del principi sintetitza exactament el que estava passant al país sencer: la rebentada d’un rock and roll a la plaça del poble, davant l’església i la balconada consistorial. Crec que és Miguel Ríos qui diu en la pel·li que, fins aquell moment, només havien sonat jotes a les places d’un país amb la boina calada fins a les celles –bastant n’havia tingut ela gent gran amb sobreviure. I aquell parell de flacs portava un aire nou i irresistible als Rolling Stones, pantalons de vellut i sabatilles Converse, «yo digo: salta, salta conmigo». Espanya es va despertar tard al rock i a la democràcia, i encara regurgita en una digestió sincopada, a base de sal de fruites.

Escombratge de càmera

Notícies relacionades

20 títols recomanats de l’In-Edit 20

Twitter era una cerveseria de Múnic

Es troba una mica a faltar el context social i polític, circumscrit a la cinta a la frase de Tierno Galván, aleshores alcalde de Madrid («rockeros: el que no esté colocado, que se coloque… ¡y al loro!»), i al pit de Susana Estrada. Es parla de com l’heroïna es va carregar dos membres de la banda –Julián Infante i Manolo Iglesias–, però potser hauria fet falta una escombratge de càmera pels carrers. Després de l’espectacle de bombolles de sabó, van arribar les màscares i els espectres. La droga va devastar part d’una joventut, no només a ells. I no és crítica –no em correspon–, sinó la predisposició que portava una a escurar el plat.

Els Tequila i l’època en el seu conjunt van tenir alguna cosa d’esperit byronià, de bogeria, d’imitació dels anys vint, amb el seu epitafi a l’estil gran Gatsby: «Y así, seguimos remando, botes contra la corriente, incesantemente arrastrados hacia el pasado». Papallones abrasades per la llum.