¿Nous partits, partits fugaços?

Podem va sorgir com un partit de naturalesa carismàtica vinculat al lideratge de Pablo Iglesias, només cal recordar que a les primeres eleccions a què es va presentar ho va fer amb l’efígie del seu líder a la papereta. També va ser un partit que aspirava a capitalitzar el descontentament que es va articular entorn del 15-M i va mirar d’aprofitar aquesta estructura organitzativa mentre va comptar amb suports externs, com la desapareguda fundació CEPS. Pel que fa a la implantació territorial, va optar per un model basat en la difusió, cosa que implica la captació d’estructures preexistents com van ser les confluències a nivell local, com a Madrid o Barcelona, i en territoris amb forta presència de partits d’àmbit no estatal com Catalunya, Galícia i el País Valencià. Això va implicar, d’entrada, una dissonància amb l’enfocament populista que va tenir inicialment el partit. El fracassat ‘sorpasso’ al PSOE i les diferències respecte a les relacions amb aquest partit van generar la primera gran divisió interna que es va saldar amb la sortida d’un dels fundadors, Íñigo Errejón, que va acabar constituint la seva pròpia alternativa, Més País. Més endavant es va produir la ruptura a Andalusia i l’aparició d’Endavant Andalusia. Però, sens dubte, el fet que més compromet la continuïtat de Podem és l’abandonament de Pablo Iglesias, renunciant a la vicepresidència del Govern i a continuar liderant el partit, cosa que posa en relleu les dificultats dels partits carismàtics per sobreviure al seu fundador. Però Iglesias no només ha deixat ferit de mort Podem, sinó també l’espai polític que mira de ressuscitar Yolanda Díaz a través de Sumar.

Notícies relacionades

Luz Guilarte abandona l’Ajuntament de Barcelona després de ser descavalcada com a presidenta de Ciutadans

Auge i declivi de la marca Ciutadans

Ciutadans, per la seva banda, en la seva aventura espanyola rere el trampolí català, també va sorgir com un partit carismàtic lligat al lideratge d’Albert Rivera, tot i que sense suport explícit d’una institució promotora externa més enllà del desideràtum de sectors empresarials que fos un «Podem de dretes». A nivell d’implantació, va compaginar un model de penetració territorial molt disfuncional –per l’allau d’incorporacions amb perfils problemàtics– amb un de difusió que el va portar a fagocitar petits partits locals i d’àmbit estatal. El 2019, malgrat disposar de potencial de coalició amb el PSOE, l’obstinació de Rivera va mantenir Ciutadans a l’oposició malgrat haver pogut formar govern i va forçar una repetició electoral, decisions castigades electoralment que van provocar la seva dimissió i la seva substitució per Inés Arrimadas, que no ha sigut capaç de remuntar el vol ni d’evitar la progressiva descomposició del partit. La ruptura del grup municipal a Barcelona no ha sigut més que l’últim episodi.

Malgrat les diferències entre Podem i Ciutadans –el primer ha estat al govern i l’altre no–, els nous partits a Espanya sembla que s’estan caracteritzant per la poca capacitat d’institucionalitzar-se i per sobreviure als seus líders fundadors, una incapacitat tan gran que els pot portar a acabar sent partits fugaços, una cosa que sens dubte es relaciona, en els dos casos, amb la prematura renúncia dels seus fundadors.